Com que ens adonem que l'obra que Agustí Penadès ens ofereix és un formalisme pur, podem paradoxalment, dir que es tracta d'un informalisme com cal: un magma matèric elaborat a consciència segons una sensibilitat i un projecte estrictament formal a disposició de qui s'hi apropi i vulgui apropiar-se'n. No és un art d'emocionalitats enllaunades, retingudes en formes imprecises per la impressió mateixa de les emocions, sinó un sistema formal preparat per a qui vulgui vibrar amb amor o amb ràbia al contacte visual, i fins i tot tàctil, amb l'obra. En el seu art no hi ha interferències ni condicionants externs, es mostra tal com és, i això és perquè ha estat elaborat segons una percepció i una meditació reflexiva (personal i social) que es volia sense càrregues, i, per això, se l'ha volgut oferir i presentar com una equació matemàtica múltiple i polivalent, però sense cap ... contingut condicionant. D'aquí ha sorgit la nova sensibilitat que ens ha portat a l'actual conceptualisme informalista, del qual és un molt bon exemple l'obra de Penadès.

Arnau Puig

------------------------

La de Penadès ha estat i és encara una aventura solitària, al marge de tendències, que respon a una necessitat d'expressió que es canalitza a través de l'escultura i de la pintura.

Sovint les diagonals regeixen l'estructura compositiva de l'obra que l'artista desenvolupa amb gestos impetuosos i emfàtics que predominen sobre traços rítmics d'elegant fluïdesa. Són forces que contraposen provocant tensions, textures agrestes, gruixuts empastaments, matèria que s'incorpora i s'expandeix fins a formar colossals relleus, cims i cavitats, eclosió de magmes rugosos que, més que una abstracció, constitueixen una concreció geològica d'allò material.

En contraposició a la potència devastadora del cop de brotxa, també hi ha lloc per a la subtilesa de les transparències i les veladures, per als collages, les geometries, els grafismes, les lletres i els números de tipografia. La raó i l'instint van transformant la matèria mà a mà. Es tracta d'un forcejament constant que es nodreix de la confluència d'infinitat de contradiccions i bipolaritats: amorf contra precís, orgànic contra tècnic, caos i equilibri, violència i ordre, natura i artifici...

En un flux brutal i sincopat del físic i el metafísic, de forma i contingut, potser constitueixen, al mateix temps, metàfores o indicis de sentiments humans com la lluita i el desànim, la certesa i el dubte, el crit i el silenci, les tenebres i la llum.

Raquel Medina