«Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d'uns ulls.»
Mercè Rodoreda
Com ens mirem el món? Quina informació captem amb el sentit de la vista? De quina manera les peces guaiten l'espectador? Si elles poguessin parlar...
Josep Guinovart comença a mirar la realitat a través dels seus pinzells a la dècada dels quaranta. Combinava les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb el treball familiar: pintor de parets. Ambdues disciplines es retroalimentaven, i amb aquests estímuls el jove artista anà conreant els primers estadis de la seva llarga trajectòria artística.
Els principis van ser figuratius; bona part de les obres de l'exposició són d'aquest període. Formes joves, que busquen definir-se i que encara acaricien el paper, a la recerca d'objectius. Tal com afirmava Corredor-Matheos, «té una enorme voluntat d'aprendre i afirmar-se, socialment i artística, i disposa de dots plàstics extraordinaris i d'una gran intuïció».
Entre aquests ulls que ens miren...des de les obres, evolucionem cronològicament mentre l'artista va narrant-nos la realitat que viu. En uns inicis, hi observem la influència de l'estil romànic: línies clares, igures planes i ulls grossos que observen i vigilen el fidel. Aquesta admiració per l'art del segle XII quedarà retratada per a la posteritat gràcies a la fotografia feta sota l'absis de Sant Climent de Taüll, llavors ja ubicat a Barcelona. Guinovart, acompanyat de Modest Cuixart, Marc Aleu, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Jordi Mercadé i Jaume Muxart, somriu a la càmera de Català-Roca, que immortalitza aquesta connexió. Aquests mateixos ulls romànics miren sota l'ombra de Picasso, un mestre sempre present en Guinovart. És així com un cubisme tímid es deixa veure en alguna obra. Un retrat d'un torero ens mostra que l'artista també plasmà aquesta pràctica; com deia Monet, és un dels espectacles més bells, més curiosos i més terribles que hom pot veure, però amb un univers que aclapara els creadors.
La seva estada a París el fa dialogar amb noves formes, mentre va perdent la figuració. Picasso segueix sent una influència present, però aquest cop amb les figures tenses del Guernica, les quals veiem en una sèrie de peces creades en diferents èpoques, que ens mostren ulls clucs, buits i negres.
Mirades que l'artista ha matat. Aquesta absència de visió es contraposa a tot d'ulls -encara amb línies romàniques- que sorgeixen d'una multitud. Una multitud que observa, opina i es mou.
L'exposició avança sense perdre la sensació de ser observats per peces plenes d'històries i anècdotes,
experiències que Guinovart va voler perpetuar amb els seus pigments. Les escultures projecten una mirada, els ulls de Dalí es repeteixen oníricament sobre el blau del seu Portlligat i, per acabar, hi ha ulls que provenen de la natura, com llavors, ous o mussols, que no volen perdre's cap detall d'això tan interessant que és la vida.
Entrada actualizada el el 15 sep de 2016
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
