Contemplar les obres d’abstracció geomètrica del gironí Jaume Faixó (1952-1998) ens pot remetre a una espècie d’obsessió compositiva amb arrel en les diverses formes de l’abstracció al llarg del segle XX. Certament, hi ha en aquestes peces de l’artista una constant estructura que sembla explorar totes les seves possibilitats, sense arribar a esgotar-se. El primer que crida l’atenció és el predomini del negre; grans blocs de color negre que de sobte es van organitzant, amb una subtil resistència, gràcies a les línies blanques que els esquerden i els converteixen en belles composicions on la tensió entre les dues forces oposades dirigeixen les pulsacions de la mirada. Llavors s’hi intueix la profunditat, la superposició de capes, que dóna volum i una qualitat d’espai a la superfície. Aquestes sensacions es sumen a la composició geomètrica, reduïda a formes rectangulars que conflueixen i s’harmonitzen. Faixó va dedicar uns deu anys a desenvolupar aquest...estil, entre finals de la dècada dels setanta i els vuitanta, després d’un període de recerca formal i compositiva però encara amb una presència important de la figuració. És segurament la seva etapa més característica, i la galeria Jecsalis ha fet una selecció concentrada en aquest moment de la trajectòria de l’artista, dedicant una mostra a la seva exploració més intensa de la geometria. Podem observar que, més tard, aniria afegint el color i alliberant les formes, però sense abandonar la construcció a partir dels cossos geomètrics.
No hem d’oblidar que va ser un artista polifacètic, i el seu treball artístic es complementa amb la seva activitat social i cultural, així com l’estreta col·laboració amb el pintor Enric Ansesa a la Fontana d’Or i especialment en l’estudi cromàtic de les façanes que voregen el riu Onyar. Això ens dóna una
idea del seu caràcter inquiet, que molts han assenyalat i que explica la producció d’una obra prolífica i experimental. La seva filla Laia Faixó ha explicat que aquesta convivència de la seva diversitat disciplinària, així com la naturalesa de la seva inspiració, el duien a treballar de nit. “De nit era quan més s’inspirava i li sortia el seu costat fosc. Es recloïa a l’estudi per treballar, però també era quan teníem les converses més profundes”. També recorda que treballava de forma metòdica, rigorosa i lenta, en contrast amb la idea que es sol associar a la nocturnitat i a la inspiració. Mirant la seva obra destaca, a més de la foscor, el rigor tècnic i formal.
A Faixó el caracteritza una tècnica molt particular en la qual partia d’una làmina blanca que ennegria amb fum. Amb una eina tallant, i a mà alçada, feia les línies incidint en la superfície, i les formes blanques les aconseguia rascant amb diversos utensilis fins que es revelava el color blanc de la làmina sota el negre del fum. Així és com podem apreciar un negre intens i alhora de textura sedosa en els seus quadres. Però, més enllà de les qualitats materials de la tècnica, el procés de creació és d’una pulcritud només aconseguida per un treball lent, que com ell mateix havia explicat no està prèviament condicionat per la recerca d’unes formes concretes sinó que es desenvolupa lliurement durant la seva execució, pas a pas. Podríem dir que es tracta d’un diàleg entre l’artista i la superfície, buscant la forma i el volum mitjançant la pròpia incisió i acció sobre la mateixa.
La selecció exposada permet gaudir de les composicions, textures, ritmes i expressivitat plàstica sorgides d’aquesta experimentació formal i tècnica, i també aprofundir en l’etapa d’abstracció geomètrica més radical d’un artista gironí la proposta plàstica del qual cal revisar i recuperar.
Alex Roa Casellas, Historiador de l’Art
