TECNOLOGIES I VIGILÀNCIA és un projecte dirigit per MUNTADAS impulsat en col·laboracio entre ENTER_FORUM i IDENSITAT.
Combina la formació, la discussió, el debat, i el desenvolupament de microprojectes creatius, fonamentats en la mirada crítica cap a mecanismes de control que utilitzen tecnologies de vigilància a l'espai públic.
El projecte consta de tres fases, la primera és un workshop expandit en el temps amb diverses trobades de revisió crítica i tutorització, una segona que, en paral·lel a aquesta primera, consisteix en l'activació i producció de cada un els projectes generats en el marc del taller (juny 2014- juny 2015), i una tercera fase de presentació pública a Arts Santa Mònica (del 29 de setembre al 1 d'octubre).
TECNOLOGIES I VIGILÀNCIA
Taller i activació de projectes dirigit per A. Muntadas.
Coordinació Teresa Martín Ezama
Participants al taller i autors de projectes: Adrián Onco, Ana LLorens, Blanca Pujals, Carlos Ortí, Gisela Llobet, Isadora Willson, Jaume Simon Contra, Paloma G....Díaz, Ricardo Iglesias, Romina Subirats Piñana, Isa G. Mondragón
Projecte impulsat en col·laboració entre Enter_Forum i Idensitat
Workshop de projectes públics
La ciutat contemporània està plena de dispositius de control. Les càmeres de vigilància exerceixen una mirada vertical, operada per mecanismes de poder, mentre tota mena de dispositius mòbils, des de telèfons a les nouvingudes Google Glass, teixeixen una xarxa de mirades horitzontals. Internet, l'altra ciutat contemporània, està substituint el paper de l'espai públic tradicional, i l'usuari està subjecte a altres dispositius de control. Aquests mecanismes actuen d'una manera ambigua, de vegades invisible, propietat d'un nou conglomerat privat de control de la informació.
El taller és un espai de reflexió sobre els dispositius de control i intervenció en l'espai públic, entès aquest com a espai físic urbà i l'espai públic "virtual" conformat pels media, en concret Internet. Té com a objectiu la producció i recollida de pensament a través de pràctiques creatives vinculades a l'espai públic i la realització de projectes de microescala amb capacitat per incidir en l'àmbit del que és públic.
Al llarg del taller es realitza un seguiment dels projectes que fa possible la investigació i posada en acció d'una metodologia a l'hora d'abordar.
PROJECTES EN DESENVOLUPAMENT
Neurowarketing
Adrián Onco
L'obra "Neurowarketing" té com a pretensió esdevenir un dispositiu crític de reflexió entorn a la por promoguda pels nous canals d'informació de masses, i plantejar les implicacions que en aquest sentit poden tenir els sistemes de rastrejament i vigilància digital a l'hora d'oferir-informació personalitzada. Per a això, ens servirem de 3 relats videogràfics, elaborats des de cert punt irònic, que representen com la propagació de la por i la violència a través de la Xarxa està unida a una aliança econòmica entre aquelles entitats que viuen de la por, i les empreses que governen Internet, per permetre, difondre i enaltir alguns instints com la por estructural infundada, la protecció desmesurada i el rebuig a allò altre, limitant amb això la nostra capacitat d'entesa comú.
Invidència i control
Ana Llorens
Punts Cecs Bcn és un projecte d'investigació social realitzat a Barcelona, format per més de 30 entrevistes en vídeo a persones amb problemes visuals que treballen venent loteria en els quioscs de l'ONCE de Barcelona. Le setrevistes s'han enregistrat entre el 2014 i 2015.
El projecte pretén oferir una anàlisi social per ampliar i difondre informació sobre la percepció del col·lectiu i les seves possibles maneres de protecció i vigilància, tenint en compte les seves dificultats visuals. El projecte obre un debat sobre el propi origen i necessitat de la vigilància, posant l'ull aquesta vegada no en la vigilància tecnològica sinó en la vigilància primària i instintiva pròpiament, en la que els nostres sentits són els únics encarregats de connectar i processar la informació necessària per garantir la seguretat.
En l'actualitat, el projecte es presenta en format web mitjançant el portal www.puntosciegosbcn.weebly.com oferint una localització geogràfica exacta dels quioscos de l'ONCE que han participat i oferint la possible escolta d'àudios i visualització de les entrevistes.
La técnica especular de control. La construcción del miedo y el deseo.
Blanca Pujals
És possible que en situar una superfície especular prou gran o prop en un espai, ens fos impossible descobrir on acaba la forma material i on comença el reflex. [...] Un mirall pot ser també una metàfora de la ficció, ja que la imatge que tu veus en ell no existeix, però el mirall, com a suport d'aquesta ficció, existiria com un objecte real donant forma a la manera com et relaciones amb la teva pròpia imatge.
Podría projectar el clímax de la ficció com la superfície especular d'un mirall : El sintètic irresistible.
Aquest objecte de transició deformaria o 'dissenyaria de manera específica' la relació amb el futur. Projeccions irreals i virtuals, futurs artificials que dominarien el present a través de la por dissenyada o d'una felicitat i un desig dissenyats. I podria ser que tot això ens portés a una percepció unànime de la realitat, amb la propietat per produir el Idèntic i emfàticament Equivalent.
De totes maneres, l'especulació com a forma de relació, control i negociació només podria ser possible si existís alguna cosa 'eterna, immòbil i separada'.
Robing Food
Carlos Ortí
Hi ha grans diferències que hem de tenir en compte en la lectura de la imatge-vigilància i la imatge "subjectiva". Gràcies als mitjans de comunicació i a característiques intrínseques de la imatge-vigilància, com la falta de subjecte darrere de la càmera o el camp de visió, es constitueix aquesta com imatge-veritat. Robing Food és el sobrenom d'un activista que realitza accions davant de càmeres de vigilància, aquest és un dels exemples que fem servir en aquesta investigació sobre la constitució de la imatge-vigilància com a imatge-veritat. Altres exemples estan basats en imatges-vigilància utilitzades pels mitjans de comunicació, amb l'objectiu de donar una informació veraç, complint o no les lleis establertes per l'Agència Espanyola de Protecció de Dades.
Per a la materialització d'aquestes idees hem realitzat un vídeo-relat, explicant quines estratègies s'han utilitzat per a la construcció d'imatges-veritat, més concretament a partir d'imatges-vigilància, per tal de treure a la llum característiques concretes d'aquest tipus de imatges, i com els mitjana utilitzen aquestes particularitats amb l'objectiu de constituir "veritats".
El Almuerzo, diàlegs entre immigrants e l'entorn de la taula.
Isadora Willson
El Almuerzo convida a l'intercanvi d'un dinar que fusiona receptes xilè-catalanes, per una conversa sobre l'experiència migratòria de la persona assistent. Utilitza la cuina com a reflex d'identitat cultural i catalitzadora per generar un espai agradable propici al diàleg.
Durant el mes d'abril de 2015 vaig realitzar 8 dinars a l'espai exterior del CCCBarrio (Centre de Cultius Contemporanis del Barri) en què van participar 9 persones de diferent nacionalitat.
Es van abordar múltiples temes segons cada vivència, configurant una amplitud de mirades i opinions, plantejant assumptes com els motius del viatge, el sentir-se o no immigrant, les dificultats per obtenir permisos de residència, l'opacitat de les lleis d'estrangeria, la legalitat i il·legalitat , les relacions familiars i la visió del país de naixement des de la distància, el sentiment de pertinença amb la ciutat, la projecció de futur a Barcelona, les condicions laborals, la política, la religió, la llengua, la identitat, la cultura, entre altres.
Els àudios estan disponibles a: http://www.isadorawillson.com/proyectosindividuales/el-almuerzo/
Juan Expósito
Jaume Simon Contra
Una mentida, una carta, una pel·lícula, una pilota de futbol, un castell, un e-mail… són alguns dels elements d’un joc que només s’entén si algú té amor infinit pel cinema i l’esperit nadalenc de Frank Capra (sí, el responsable de ¡Qué bello es vivir!, aquella cinta de James Stewart que posen dos o tres vegades a la televisió cada Nadal). En aquest cas, és una cinta anterior, Juan Nadie (Meet John Doe, 1941), la que pateix una transformació en mans de l’artista i l’actor contractat, amb el poder del mòbil: és difícil no fer spoiler així que el millor serà visitar una instal·lació a mig camí entre un altar Almodóvar i l’aproximació al rigor conceptual i visual de qui ha guiat aquest projecte. Tot aquí és mentida, i una mentida arriscada fins al límit. Una mentida que torna a posar a la coctelera a Mercedes Milà, Peter Weir, Yoko Ono, Pablo Iglesias, Joy Division, el “futbolista antisistema” Javi Poves o l’amic homeless de Miley Cyrus, Jesse Helt.
Edén
Ricardo Iglesias
Des de l'atemptat de l'11 de setembre i l'USA Patriot Act, l'increment dels sistemes automàtics de vigilància i control a nivell mundial ha crescut paral·lelament a la seva justificació amb els arguments de la seguretat i la por. Vivim cada vegada més en un panòptic universal i incontrolat, en què centenars de milers de càmeres vigilen un Gran Germà Social.
Davant l'excessiva saturació visual, es proposa la utilització del so com a forma de presentació. Al metro de Barcelona, i en molts altres mitjans de transport públic nacionals i internacionals, se'ns recorda contínuament que, en nom de la nostra seguretat, l'espai disposa de sistemes de videovigilància. Per si no fossin suficients els missatges visuals a l'entrada dels recintes, o la presència de les pròpies càmeres a cada cantonada, a les estacions del metro de Barcelona aquesta frase es repeteix pels altaveus. La locució s'ha convertit en un mantra que, en lloc de proporcionar pau i seguretat, provoca temor i por a l'espai públic.
Contracensura
Romina Subirats Piñana
La censura sempre ha estat una eina de control utilitzada en el transcurs de la nostra història per garantir la continuïtat d’un tipus d’ideologia, limitar el progrés i formar una societat amb una moral determinada, pautada pels organismes de poder.
En aquest projecte es pretén posar èmfasi a la censura del cos, present actualment tant en el món físic com en el virtual.
Contracensura és el resultat d’un llarg recorregut investigatiu sobre la censura de la imatge en les Xarxes Socials, un fet que hem vist envoltat de polèmica en els últims anys. Després de trobar casos sorprenents de persones que havien estat censurades tant per Facebook, com per Instagram, es decideix fer un salt a la realitat i convidar dones interessades en mostrar el seu cos
com a denúncia i participar en aquest joc irònic on es censura de manera contrària a la usual, evidenciant així les parts del cos més íntimes, que són les constantment atacades.
L’objectiu del projecte és utilitzar els mateixos mecanismes dels censuradors, per fer arribar a conclusions paradòjicament contràries.
Bailar con un zombi
Raúl León Mendoza
Resulta paradoxal que en els llocs que tenen per costum albergar activitats crítiques amb el règim escòpic contemporani aquestes activitats tinguin lloc en un entorn homologadamente vigilat a través dels sistemes de videovigilància.
En el cas del CCCB es manté actiu un sistema de vídeo vigilància similar al que hi ha a H & M, Zara, Breshka o El Corte Inglés. Mentre s'organitzen activitats com la que ha desembocat en la present mostra, Pantalla Global o Big bang data que pretenen analitzar críticament, entre altres qüestions, la visibilitat òptica en el flux informacional de la societat de control.
Un dels objectius del CCCB que apareix a la seva web és "Repensar a els valors comuns, l'espai públic, els noves àgores on és debaten el present i el futur de la societat civil". Sembla que tot això i molt més és possible mentre que se sotmet als seus actors a vigilància.
La penetració dels sistemes de videovigilància és tal que no és capaç de fer entrar en crisi ni tan sols als últims reductes que són capaços de posar-la en qüestió. El manteniment actiu d'un sistema de vídeo vigilància al CCCB no només és un símptoma que suposa la subjugació de la secció política d'aquesta institució (Direcció, programació, etc.) a la part administrativa i securitària de la institució. Aquest fet també desactiva qualsevol intenció real de posar en qüestió el règim visual contemporani i el converteix en un simulacre com un altre qualsevol.
Si allà, on aparentment hi ha una bretxa crítica del sistema, no existeix una zona efectiva d'ombra (sense vídeo vigilància) ... és que no hi ha esperança. Si vull un ordinador em vaig a l'Apple Store i si vull una experiència cultural crítica me'n vaig al CCCB però ambdues estan igualment buides de contingut i de compromisos.
Imágenes de la Exposición
Artistas y comisarios
Entrada actualizada el el 23 dic de 2019
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
