L'exposició "Un retrat de Picasso i tres dones" sintetitza la fascinació de Lídia Masllorens (Caldes de Malavella, 1967), tant per a figures públiques a qui admira, com per als rostres anònims en general. En tots ells hi destaca la seva fixació per la boca: "Encara que es digui que el secret d'un retrat és als ulls, la qüestió és a la boca. En el rictus, un mil·límetre més o menys, una pinzellada massa fosca, poden ser factors definitius". La pintura visceral de Masllorens no admet rectificacions. Els materials de què se serveix - lleixiu, aigua i acrílic sobre paper- l'aboquen a un procés atzarós, equivalent a l'espontaneïtat de les emocions que pretén captar. Moltes peces es perden pel camí a causa d'aquest "descontrol controlat", com l'anomena, basat en el mètode de prova i error. Per a l'artista, la pintura és un acte primari, igual com els instants de plaer que trasllada a grans formats, reivindicant, sense complexos, la bellesa de la intimitat.