Sergi Marcos o l’abisme de les passions
Si mires llargament l’abisme, l’abisme també mirarà dins teu.
Friedrich Nietzsche
(Més enllà del bé i del mal, 1886)
L’abisme és tot allò que ignorem, totes les nostres pors i els nostres anhels. L’abisme és la mort i pot ser l’inici d’una nova vida. L’abisme és el tot i alhora és el no res. I és per això que l’abisme ens atrau i ens aterreix a parts iguals. Instintivament volem explicar l’inexplicable. Les ànsies de saber ens empenyen a perdre’ns en l’abisme, el no saber ens espanta. I és que viure és transitar constantment sobre l’abisme, com uns funàmbuls, en equilibri constant, atents a la caiguda, decidits a seguir el camí però ignorant el cap on s’aferra la corda. Paradoxalment les nostres vides s’assenten en la tremolor i el balanceig constant d’una corda que branda, d’una banda a l’altra, damunt les profunditats més ignotes.
Però, més enllà de...l’abisme en el que vivim, tots duem l’abisme dins nostre. Contenim l’abisme que ens conté. Tot es manté unit en un estrany equilibri per una força misteriosa que no som capaços d’explicar. És en aquest sentit que hem d’endinsar-nos en l’obra de Sergi Marcos. Els seus quadres parteixen del gran interrogant de l’existència humana. Vivim en una enigma, en un abisme immens. I dins l’abisme no hi ha cambres ni refugis, no hi ha carrers ni mapes. Ens trobem desorientats en un paratge inhòspit. L’Home és un abisme que camina dins l’abisme i l’Art, en totes les seves vessants, és un –potser l’únic?- punt on aferrar-se, una brúixola que intuïtivament ens traça camins de llum en la incertesa.
En aquest sentit, les obres de Sergi Marcos destaquen pel seu sentit espacial, per la capacitat de construir espais, construir abismes dins l’abisme blanc de la tela. I ho fa allunyat dels estereotips romàntics i de fórmules apreses. Defuig l’abisme entès com un espai fosc i temible per perfilar un abisme que ens convida a emprendre un nou camí d’aprenentatge. I és que l’obra de Marcos procura obrir finestres on emmirallar-nos, crear espais profunds on poder endinsar-nos i, endinsant-nos dins l’obra, aprofundir en els abismes que cadascú de nosaltres duem dins.
La pintura té moments de risc. L’artista ha de situar-se al límit de l’abisme, just a la frontera que separa la nostra realitat de la realitat oculta rere totes les coses. L’artista ha de sentir l’abisme sota els seus peus, fitar-hi ben endins. Sovint hi intueix alguna cosa que l’atrau, que el crida a capbussar-s’hi. No en va Miquel Barceló diu en parlar del seu procés de treball: «Als meus quadres sempre hi ha un moment en què sembla que allò s’ensorri, que el desastre s’imposi. I aquell vertigen m’és necessari per seguir avançant». Crear és prendre decisions i, en el moment decisiu, evitar que tot s’ensorri. L’atzar pot influir aquestes decisions però, conscient o inconscientment, l’artista decanta el rumb de la seva obra a través d’un gest, d’una línia, d’una taca, d’un color, d’una textura...
Inevitablement, per instint o raó, traces un rumb amb el que, per bé o per mal, et fa avançar. La pintura és un procés mental però també emocional. Marcos afirma: «He treballat aquestes sèries amb la intenció i el convenciment que el trànsit per aquestes situacions abissals només pot ser des de la implicació en la cerca del ritme i la bellesa com a veritats universals». I és aquí –en el terreny emocional- on es dibuixa el seu món iconogràfic, fruit de l’experiència personal, estretament lligat a experiències concretes que l’han conduit a formalitzar una representació molt personal del concepte d’abisme.
És per aquest motiu que resulta difícil associar el conjunt d’obres que ens presenta Marcos al concepte tradicional d’abisme: fosc, tètric i depriment. Ben al contrari, en la seva obra el color hi juga un paper fonamental que infon els seus abismes d’un vitalisme encomanadís que s’aguditza a través del ritme compositiu. Tanmateix, quan convé, és capaç de representar abismes de naturaleses ben diverses. En algunes de les seves obres se’ns plantegen diàlegs abissals de llums i ombres, diàlegs d’angoixa i llibertat, de dolor i de plaer, de recolliment i expansió... Algunes transmeten l’efecte de la caiguda. Altres composicions es debaten entre la certesa i la incertesa, entre les subtilitat de les veladures i la rotunditat de la taca, entre la geometria reglada i la llibertat del traç, entre la figuració i l’abstracció. Cada abisme que ens presenta respon a una visió personal i subjectiva. Això fa que cada un dels elements que formen part de cada una de les composicions siguin absolutament imprescindibles car tenen com a únic punt de partida els designis de l’esperit del pintor.
Així doncs, l’única manera d’endinsar-se en la seva obra, en les profunditats dels seus abismes és lliurant-nos-hi per complet, sense arnès ni xarxa que pari la caiguda. Endinsant-nos en els seus abismes ens endinsarem en els nostres abismes. Mirant l’abisme serem mirats i, així, coneixent l’abisme podrem conèixer-nos.
Al cap i a la fi, l’artista és un abisme creador d’abismes. Crear consisteix en enfrontar-se a l’abisme, endinsar-se en l’abisme i alhora ser l’abisme. La pintura és una manera més de raonar, de conèixer-se, l’artista reflexiona amb les mans, el gest arriba on la ment no abasta. També l’espectador pot aproximar-se a aquests abismes a través de la mirada. En certa mesura, l’espectador és també un creador que, en veure l’obra (re)crea, que torna a crear. Eixamplem, doncs, la mirada per deixar-nos perdre en els abismes de Sergi Marcos.
Bernat Puigdollers
Historiador i crític d’art
Entrada actualizada el el 24 mar de 2021
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
