MARTÍ ROM, LA SÍNTESI DE L’ESCULTURA
“L’art en tres dimensions ha desbordat des de fa un cert temps el concepte que tenim de l’escultura. La qüestió no és, primer de tot, redefinir aquest concepte, sinó contemplar les noves obres amb criteris també nous.”
José Corredor-Matheos. Història de l’art català. La segona meitat del segle XX. 1996.
El crític d’art José Corredor-Matheos defineix l’obra de Martí Rom des de “un cert aire surrealista.” Partint d’aquesta idea, podem aproximar-nos al seu treball escultòric dins d’un concepte que va més enllà de la pròpia realitat, però això no impedeix que tinguem una opinió propera a la noció d’obra oberta, concepte atribuït al semiòleg italià Umberto Eco a mitjans dels anys seixanta, permetent que una obra, en aquest cas relacionada amb el món de l’art-ja que també servia des d’una òptica literària-, possibilita l’existència de diverses interpretacions.
Martí Rom és un artista que des dels seus inicis se...sent identificat amb emprar elements relacionats amb el reciclatge. Les seves escultures/objectes, ensamblades gràcies a l’aparició de materials com el ferro, la fusta, l’alumini, el plom, la pedra e inclòs, en determinats moments, amb el bronze, son els principals protagonistes de les seves creacions. El passat i més concretament els objectes vinculats amb la terra, o sia procedents de l’ambient rural - gracies sobretot a les seves vivències al poble del Baix Camp de Mont-roig del Camp, on a la joventut passà llargues temporades, li van servir d’inspiració en les seves escultures, moltes d’elles d’un gran contingut social. Al marge de l’escultura, també s’ha interessat per la pintura i el dibuix, encara que aquestes facetes no siguin tan conegudes pel públic, si són complementàries, sobretot pel seu contingut plenament conceptual.
Amb motiu d’una exposició a la desapareguda galeria barcelonina Carme Espinet, el crític Josep Maria Cadena assenyalava que l’artista “utilitza el que sap, però que es basa en el que somia. Això fa que les seves escultures adquireixen dimensions poètiques que superen les limitacions de la matèria.” Aquesta connexió amb la poesia la podem visualitzar en el llibre que recentment es va publicar amb el títol “L’art de l’amor per amor a l’art”, amb poemes de P.P. Bardier i dibuixos del propi artista. Encara que el tema del llibre no sigui l’habitual, degut a la manera d’interpretar l’erotisme en l’art, els seus dibuixos, plens de realisme i d’una sensibilitat exquisida, a més d’una aparent senzillesa, demostren que no existeixen secrets en representar un dels temes més utilitzats en la historia de l’art.
El seu interès per manipular objectes trobats, recuperant-los i reciclant-los, indica la seva preocupació per tot el relacionat amb la natura. Aquesta transformació per crear noves estructures, reordenant i reagrupant elements molt diversos, però que tenen una funció essencial en la vida quotidiana dels seus creadors, demostra el nivell de preocupació per mostrar una determinada realitat.
La ironia i la poesia són dos conceptes que van units a la seva obra que, segons Conxita Oliver, són el “resultat tant del contrapunt que s’estableix entre els diferents materials en joc, com de l’elaboració mental i simbòlica que arrossega la seva iconografia”. Per això l’artista desenvolupa diversos temes, la majoria d’ells des d’una òptica socio-política, tot i que també el relacionat amb la natura és ben evident.
A les seves obres s’observa la utilització d’elements fragmentats, acumulats i manipulats, on s’aprecia el seu interès pel passat, un passat que pot ser recent o bé d’èpoques primigènies.
Respecte a l’exposició actual, l’artista tracta la temàtica del món animal des d’una perspectiva irònica, encara que plena d’imaginació i de delicadesa, en què les figures que apareixen: cavalls, gossos, peixos, ocells, cérvols, insectes- libèl·lula, mantis religiosa-, guineus o dracs, però també animals relacionats amb la mitologia, el cas del minotaure o del faune, es mostren propers a nosaltres. Les peces son de ferro, algunes d’elles oxidades o pintades.
Les escultures son molt esquemàtiques, gairebé sense volum, pel que la fragilitat dels materials emprats origina una obra molt sensible, no només per l’ús dels mateixos, sinó per les propostes plantejades, ja que l’espai buit és ben evident, fugint de la solidesa aparent de l’escultura buscant la complicitat de l’espectador.
També estan presents a l’exposició algunes pintures acríliques i d’esprai, on el collage, el frottage i l’esmalt accentuen la idea de transformar la realitat d’un univers dual entre indòmit i racional, però amb la idea de representar-lo de manera propera a l’existir un compromís per ensenyar al món les incongruències i desencerts d’una societat complaent en si mateixa i que obvia el que succeeix al seu entorn més immediat.
Ramon Casalé Soler
Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art
Imágenes de la Exposición
Martí Rom. “Lluç oxidat” 68 x 42 x 10 cm. — Cortesía del artista
Entrada actualizada el el 26 abr de 2019
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
