Quan Giacometti es referia a «un cert fenomen que anomenem escultura» ho feia per dir que havia començat a entendre allò que l’obsessionava: el sentit del seu ofici. La selecció d’obres de Salvador Juanpere que podem veure al claustre del Palau de l’Abadia esdevenen una mostra de l’interès de l’artista aquests últims anys per pensar aquest fenomen.
A partir de la reflexió sobre els confins lingüístics, conceptuals i tècnics de l’escultura i establint un diàleg amb la història de l’art tot apropiant-se d’artistes com Bernini, Brancusi, Beuys, Bourgeois o el mateix Giacometti, l’artista inicia un joc meta-artístic en el qual rescata el virtuosisme tècnic per situar-se en un espai simbòlic i conceptual. En aquest lloc són indispensables de la mateixa manera la forma i la idea, i és per on l’artista transita mogut per una necessitat de treball manual i de pensament.
Juanpere recrea les seves eines, ens mostra els trossos de...marbre sobrants d’altres escultures i redueix el seu espai de treball a blocs de pedra que transporta amb un transpalet. Amb aquestes mostres del fer diari de l’artista, el claustre esdevé una escenografia poètica del seu taller, un bocí de l’espai-refugi des del qual l’escultor pensa i on esdevé, alhora, aïllat i permeable als fluxos de la vida. Al taller, a l’estudi, és on la quotidianitat uneix d’una manera màgica la inquietud intel·lectual amb allò més natural de l’ésser, el contacte amb la matèria, que Juanpere treballa amb les mans, les eines i el temps de la mateixa manera que un pagès dona forma a la terra.
Si al camp hom demana als déus o a la climatologia que el treball avanci, Juanpere evoca els seus homòlegs artistes i poetes i pensadors mitjançant el text, tensant a través del diàleg els postulats del barroc i de la modernitat per intentar desaprendre i entendre el treball escultòric. Com Giacometti, l’artista sembla dir-nos: «treballo per intentar comprendre el que passa », i per fer-ho engega una investigació que posa al centre l’objecte com a pensament.
Avui la fusta, el marbre i els dibuixos, un cop acabada la conversa amb els clàssics i la feixuga lluita amb les cavil·lacions de l’artista, resten -a cent quilòmetres de distància del seu taller- en un estat de repòs transcendent. Ajaguts damunt la peanya, directament a terra o a tocar de la paret centenària mantenen, però, una actitud d’alerta: preparats per una nova batalla de relats amb l’espectador.
Diana Juanpere Dunyó
Historiadora de l’art
Imágenes de la Exposición
Díptico: Salvador Juanpere. "...cert fenomen que anomenem escultura"
Entrada actualizada el el 09 may de 2018
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
