El diccionari Ràfols descriu Cano com un pintor i dibuixant de l'Escola de Decoració de Torres García, que va practicar un art simple amb colors plans d'un 'primitivisme personal i decoratiu'. Ràfols destaca els desapareguts murals del seu estudi. Togores esmenta àmpliament en Cano a la seva biografia, tots dos es coneixien de Cerdanyola. Entre 1909 i 1911 cursa les assignatures científiques d'accés a la carrera d'arquitectura i el 1915 col·labora amb Torres García en un article a la revista Arte y Decoración. Junt amb Togores i Manuel Fontanals conforma un grup artístic al qual s'afegia, puntualment, Esteve Monegal. Provinents de l'Acadèmia Galí, Cano i Fontanals 'eren coneguts pels de llur generació, que temien Fontanals sense admirar-lo gaire i que creien en Cano, abans que hagués pintat res'. Tots tres llogaren un estudi al carrer dels Argenters. Amb Togores, Cano compartia l'admiració per Cézanne, Matisse, Manolo i ... Sunyer. Eren uns apassionats de l'art d'avantguarda i van realitzar plegats alguns cartells de les pel·lícules de Josep de Togores i Muntadas. Cano també va ser amic d'Ismael Smith i de Josep Mompou. L'any 1918 va exposar a les Galeries Laietanes i el 1920 a les Galeries Dalmau. Diverses publicacions de l'època, com ara La Veu de Catalunya, la Página Artística i la Revista Nova, se'n van fer ressò.

Als anys vint i trenta Cano s'integra en la vida cultural i artística de París. Segons el diccionari Bénézit, havia exposat ja abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, presentat pel cèlebre crític d'art Félix Fénéon, l'amic de Seurat i teòric del neoimpressionisme. Allà es relaciona amb cercles avantguardistes. Va ser molt amic d'Antonin Artaud, per a qui va il·lustrar un llibre i a qui va ensenyar a llegir les cartes del tarot. L'any 1932 es casa amb la model i musa M. Thérèse Maure (Treize) amiga de Kiki de Montparnasse i apareix sovint a les publicacions de l'època vinculat a surrealistes i dadaistes, com ara Calder, André Breton o Man Ray. Amb l'ocupació nazi, Cano és deportat a un camp de concentració i serà bescanviat com a presoner de guerra el maig de 1944. Per aquella època fa una sèrie d'aiguaforts molt durs amb escenes del camp de concentració. Posteriorment es documenta el seu pas per Nova York i el 1945, instal·lat ja a Costa Rica, realitza una exposició. Al seu país serà un dels responsables de la renovació artística moderna i treballarà el gravat de temàtica popular.

Es dóna la coincidència que les úniques obres localitzades fins al moment del període català de Cano es troben en museus de la Xarxa. El Museu d'Art de Cerdanyola conserva el seu ex-libris realitzat per Joan d'Ivori el 1915 i una autocaricatura a tinta que segueix l'empremta de Smith. La Fundació Joan Abelló té la col·lecció més completa de l'artista, deu dibuixos, tots ells de petit format però que exemplifiquen la línia noucentista que va desenvolupar Cano, propera a l'escola de Torres García i a Sunyer, però també al seu amic Josep de Togores, amb qui va compartir taller. Cano i Togores mantenen durant aquell temps el tractament geomètric i el suau ombrejat, fruit de l'interès comú pel cubisme. El dibuix a tinta i aiguada de la Fundació Palau descriu un perfil femení, primitiu i esquemàtic. La influència clàssica de Torres García ha cedit el pas a la línia sensual de les figures de Matisse i Derain, del Picasso blau i, sobretot, de les refinades aquarel·les coetànies de Manuel Humbert. El Museu d'Art de Sabadell conserva l'única pintura localitzada, un quadre de petit format de dues noies que reben un tractament proper a la pintura mural de l'Escola de Decoració de Torres García, amb un dibuix simple i colors plans.