Exposición en Mataró, Barcelona, España

Col·lecció Bassat. Obres del segle XXI (II)

Dónde:
Nau Gaudí Mataró / Calle de la Cooperativa, 47, Mataró / Mataró, Barcelona, España
Cuándo:
15 mar de 2024 - 22 sep de 2024
Inauguración:
15 mar de 2024 / 19.30h
Horario:
De martes a viernes de 17 a 20h / sábados de 11 a 14h y de 17 a 20h / domingos de 11 a 14h
Precio:
Entrada gratuita
Enlaces oficiales:
Web  Twitter 
Correo electrónico:
nuria.poch@bassatgaudimataro.cat
Descripción de la Exposición
Organizada por el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, la exposición que presentamos es la segunda con obras del siglo XXI de los fondos de la colección Bassat. La primera fue en el año 2022, y como en la actual, nos centramos en la pintura. Es con el convencimiento de la importancia ética, crítica i reflexiva de la pintura en concreto i del arte en general, que hemos seleccionado las cuarenta y una pinturas de la actual exposición, con la abstracción como hilo conductor. A través de las obras de veintiún artistas haremos un recorrido por diferentes planteamientos y técnicas que conducen a resultados diversos, todos ellos una vertiente personal de lo que entendemos por abstracción. Artistas expuestos: Manolo Ballesteros, Manuel Blázquez, Joaquim Chancho, Josep M. Codina, Fernando Daza, Elvira Fustero, Guillermo García Cruz, Carme Garolera, Alicia Gimeno, Joan Hernández Pijuan, Laura Iniesta, Dusa Jesih, Manuel M. Romero, Joanpere Massana, ... Ruth Morán, Bruno Ollé, Alejo Palacios, Pol Pintó, Josep M. Riera, Josep Serra y Russel Tyler. -------------------------------------- Mataró, 15 de març del 2024.- La programació de l’any 2024 del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, format per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Privada Carmen & Lluís Bassat, comença amb la segona exposició de la Col.lecció Bassat dedicada a obres del segle XXI. L’exposició que ara s’inaugura i que romandrà oberta fins al 22 de setembre, compta amb 41 obres dels artistes: Manolo Ballesteros, Manuel Blázquez, Josep M. Codina, Joaquim Chancho, Fernando Daza, Elvira Fustero, Guillermo García Cruz, Carme Garolera, Alicia Gimeno, Joan Hernández Pijuan, Laura Iniesta, Dusa Jesih, Joanpere Massana, Ruth Morán, Bruno Ollé, Alejo Palacios, Pol Pintó, Riera i Aragó, Manuel M. Romero, Josep Serra i Russel Tyler. Les obres seleccionades per la comissària de l’exposició i directora de la Col·lecció Bassat, Núria Poch, “amb el convenciment de la importància ètica, crítica i reflexiva de la pintura en concret i de l’art en general“ tenen l’abstracció com a fil conductor. A través d’elles, serà possible fer “un recorregut per diferents plantejaments i tècniques que menen a resultats diversos, tots ells un vessant personal del que entenem per abstracció”. L’exposició, també segons la comissària i autora del catàleg, pretén posar de manifest la fina línia que de vegades separa l’abstracció de la figuració, tal i com es fa palès a les obres de Riera i Aragó, Josep M. Codina, Carme Garolera, Joan Hernández Pijuan, Joanpere Massana o Chancho. La mostra ens convida a “aturar la mirada en un món saturat d’imatges. Perquè una obra d’art no respon preguntes, les provoca”. El segle XXI, que la Col·lecció Bassat està presentant en tres exposicions, ofereix una visió de conjunt de l’art fins al dia d’avui, amb una selecció d’obres figuratives i abstractes d’entre les més de 700 d’aquest període reunides pel col·leccionista Lluís Bassat en aquests últims anys. Segons ell mateix “es tracta dels quadres més contemporanis de la nostra col·lecció, realitzats per artistes de tota la vida i per altres més joves que s’estan obrint pas”. De fet, entre l’artista Joan Hernández Pijuan, nascut a Barcelona el 1931 i mort el 2005, i els més joves, el barceloní Pol Pintó i el sevillà Manuel Romero, ambdós nascuts el 1993, hi ha una diferència de més de 60 anys. Amb motiu de l’exposició, l’Alcalde de Mataró David Bote, ha definit com a “exemple” els 13 anys de col·laboració públic-privada entre l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Carmen i Lluís Bassat a través del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, i ha destacat que s’ha de “continuar donant sentit a la nostra tasca i objectius, que són l’exhibició i la interpretació educativa de l’art contemporani.” La segona exposició sobre el segle XXI segueix a “Ràfols Casamada. Obres de la Col·lecció́ Bassat” presentada l’any passat amb motiu de l’Any Ràfols Casamada- Maria Girona, que es va inaugurar oficialment a la Nau Gaudí el mes de gener, i va rebre 10.046 visitants; i a la més recent “Rastres Compartits” que els mesos de novembre i desembre va aplegar obres dels fotògrafs Francesc Català-Roca i el mataroní Ramon Manent, coincidint amb les celebracions pel centenari del naixement del primer. Aquest exposició fotogràfica va rebre1.866 visitants. En total, gairebé 12.000 persones (11.912): un any rècord per a la Nau Gaudí. Sobre els artistas Recollint les paraules i els comentaris de la Núria Poch, autora del catàleg, sobre els diferents artistes i les seves obres, d’en Joaquim Chancho destaca que es presenten dues obres quadrades, essent el quadrat “un espai d’absències, de recolliment i de silenci”, com diu l’artista, qui sobreposa capes d’oli de diferents colors que ocupen la totalitat de l’espai. No utilitza pinzells sinó espàtules o trossos de cartró amb els que “llaura” una mena de mosaic de línies o figures geomètriques, i que de repetir-les, suggereixen moviment. Aquest pintar eliminant, sense un disseny estricte sinó marcat per l’ordre i la repetició, deixa a la vista les capes anteriors, matisant els colors i obtenint un relleu que deixa al descobert estadis anterior de l’obra. És aquest eliminar, aquest gratar que aprofundeix cap el passat de l’obra i el seu procés creatiu, el que les fa intemporals. Manolo Ballesteros també treballa la línia amb un moviment ordenat i repetitiu, delimitant la forma dins l’espai monocrom de la tela. Les seves línies són pinzellades subtils, que no eliminen sinó que sobreposen, creant formes geomètriques arrodonides, intuïtives i espontànies que parlen per elles mateixes perquè Ballesteros descriu la seva obra com un concepte d’espai on la pintura es representa. La pintura en ella mateixa és l’essència i la protagonista. Ruth Morán, pinta trames geomètriques d’aparença tèxtil, amb retolador blanc sobre un fons negre, com si la forma planegés sobre el fons. És la meticulositat de les trames ordenades i el gest contingut, la que aporta la llum a les seves obres. Com el dringar platejat, més que blanc, de les estrelles en galàxies llunyanes. Morán, igual que Joaquim Chancho i Manolo Ballesteros, treballa des del binomi de l’emoció i la raó. Artistes més joves, com Alejo Palacios, Pol Pintó, Alicia Gimeno o Manuel M. Romero, es serveixen de l’abstracció com a plantejament existencial. Nascut a l’Argentina i actualment arrelat en ple camp de Tarragona, Alejo Palacios va començar la seva recerca explorant amb paper i tinta xinesa, dos elements senzills i austers amb els que segueix treballant i amb els que aconsegueix la riquesa de textures i formes orgàniques de la seva obra. “Em veig com un artesà, d'una manera senzilla i noble, que té molt a veure amb la contemplació de cada pas que faig. Em deixo influenciar constantment per materials i processos, que després es projecten - de vegades explícitament i de vegades de manera més abstracta - en la representació d'aquest material, com ara un teixit, o la intersecció de boscos”. La seva és una obra amb una intenció clara: “Parlar d'idees pures i simples a través dels materials”. Més jove, l’artista resident al Centre d’Art Contemporani Piramidón de Barcelona des del 2021, Pol Pintó crea una obra, abstracta, minimalista i austera, fruit del seu interès per qüestions relacionades amb la tensió, l’espai, i, sobretot, la recerca del que és primari. En els seus inicis, es va centrar en l’art urbà, en el que, la velocitat és essencial. Amb la utilització del tiralínies, un instrument allunyat del món de l’art, aconsegueix espontaneïtat, expressivitat i una certa casualitat, per plasmar la petja que deixen l’acció i el moviment. Alícia Gimeno ens convida a aprofundir en tot allò que suposa formar part d’un conjunt. Planteja cada obra com un fragment de les arrels d’un arbre que representa la comunitat. “En contra del regne de l’individualisme, parlo de ser una comunitat, una societat, parlo de denunciar la passivitat que des d’un costat de l’arrel, de la humanitat, tenim sovint per l’altre extrem, la responsabilitat de pertànyer a un únic poble”. L’absència de color, és volguda, com ho és la lentitud del traç per aconseguir les formes sinuoses i minimalistes, d’una senzillesa orgànica sobre teixits sense emprimar, que ens recorden que cada fragment forma part d’un tot. Manuel M. Romero treballa l’abstracció buscant la reducció a allò que és essencial i com a alternativa de l’actual ús vertiginós de la imatge. Intenta defugir la velocitat que caracteritza el nostre entorn per generar espais de pausa i reflexió. A l’exposició hi ha artistes com Manuel Blázquez, Fernando Daza, Guillermo García Cruz, Dusa Jesih, Bruno Ollé o Russel Tyler que investiguen amb formes geomètriques nítides, prescindint fins i tot dels materials fins ara referenciats i incorporant-ne de nous. Pacient, és la resposta que va donar Manu Blázquez quan en una entrevista a Fárrago, l’octubre del 2015, li van demanar de definir la seva obra amb una paraula. I Albarium és la sèrie que va presentar l’any 2016 a Pep Llabrés Art Contemporani de Palma, on el paper depassava la condició de suport per esdevenir un mitjà d’expressió delicadament tallat i doblegat. El seu treball metòdic i analític d’esculpir el paper dota al color blanc d’infinitat de matisos, fent que el procés creatiu i l’obra, siguin una mateixa cosa, entorn a la idea d’espai i temps. Fernando Daza també treballa l’abstracció geomètrica amb el paper com a mitjà d’expressió, per bé que Daza l’esquinça a mà i, a partir d’un esquema previ, el sobreposa enganxant-lo a la tela de baix a dalt. Les seves estructures no tenen un referent figuratiu sinó que ressalten la presència material com una realitat concreta a la recerca de l’equilibri i la bellesa. Tornant a la pintura com a tècnica, l’obra de Guillermo García Cruz és conceptual, treballada directament des de les idees. Intenta desorientar la percepció de l’espectador en relació al pla de l’obra. La repetició, el moviment, els límits entre l’interior i l’exterior són algunes de les qüestions que plantegen els seus quadres que sembla que s’hagin de separar, de multiplicar-se en noves parts. Dusa Jesih és una de les cinc dones presents a l’exposició. En paraules de l’artista “l'objectiu del meu art és oferir una visió crítica de les nostres esferes socials, culturals i polítiques d'una manera poc convencional. (...) Estem esforçant-nos amb una feina precària, lluitant per la nostra vida i en el procés oblidant-nos de nosaltres mateixos i de les nostres relacions interpersonals. Intento afrontar aquesta experiència utilitzant "el mínim de paraules possible" en un llenguatge minimalista "gestalt". L’obra de Bruno Ollé és pintura sense pintar-la, sinó composant-la. La cerca de materials, la combinació dels colors i el procés de construir l’obra és part fonamental de la seva creació. Russel Tyler treballa a partir de línies diferents, una de gestual i una de geomètrica. L’obra que presentem, pertany a la segona on explora formes rectangulars monocromàtiques que es repeteixen i varien d’escala. Aquesta repetició és el que li permet d’experimentar amb la relativitat del color i com canvia mitjançant la col·locació, la densitat o la il·luminació. Tyler integra l'abstracció amb imatges d’ordinador per revelar els efectes psicològics de com les pantalles han canviat la nostra percepció de les imatges. Recuperant la pintura i el gest com mitjà d’expressió, trobem artistes com Elvira Fustero, Laura Iniesta i Josep Serra. Elvira Fustero practica una gestualitat expressionista que dona a les seves obres abstractes un volum i una profunditat quasi arquitectònics, que li permeten treballar l’espai com un reflex de la seva sensibilitat. La seva llarga trajectòria i el seu domini dels procediments artístics li permeten una obra molt personal, altament emocional, on la pinzellada i les superfícies de negres, grisos i blancs, la porten a una d’abstracció espiritual. L’obra pictòrica de Laura Iniesta té una gran força estètica. Gestual, matèrica i directa, explora permanentment la capacitat de l’impacte visual, el sentit de l’equilibri dels colors i de les formes, que evoquen per ells mateixos imatges poètiques de l’espai, d’atmosferes o impressions psicològiques com a l’obra Esperanza para Alepo. Per bé que abstracta i de línies, formes i colors contrastats, la intenció de l’artista ens mena a una lectura emotiva de l’obra a partir del seu títol. És en el buit que evoca el color blanc, tacat de vermell sang en front de la gestualitat del negre, on l’autora exerceix de mirall de la seva vida interior. En paraules d’Iniesta: “l’artista es converteix en alquimista d’emocions que ofereix despullat en la creació del seu món... enfront del món”. Admirador de l'obra de Jackson Pollock, Josep Serra afirma que és un pintor representatiu, però no un pintor d'aparences, sinó que pinta quadres representatius de situacions emocionals i ho fa a partir del camí que van obrir els expressionistes abstractes. L'essència de la seva pintura recau en el propi acte de pintar i transformar en llenguatge la llibertat de crear per construir el seu propi univers. Serra, net de pagesos, llaura les seves obres esteses a terra, segons un ritme i una harmonia, que, a través de la reflexió ètica i estètica, dirigeix la mà. A les seves obres, el ritme gestual domina l'espai establint l'equilibri i els cops de pinzell marquen el contrast entre el blanc i el negre, entre el groc i el vermell, dotant les pintures d'una lluminositat vibrant. Hi ha artistes com Josep M. Codina, Carme Garolera, Joan Hernández Pijuan, Joanpere Massana i Riera i Aragó que difuminen la línia entre figuració i abstracció. Josep M. Codina treballa entorn a dos elements: el temps i com aquest ens transforma físicament. En els seus inicis Codina feia una obra indiscutiblement figurativa. Ara, tot i seguir sent-ho, aparentment és abstracta. L’artista parla del temps a través de la pell - aquest òrgan que ens protegeix i ens aporta sensació de fred o calor, de suavitat o aspror, de dolor o de plaer- i de com el seu pas genera arrugues, cicatrius, tota una orografia personal. La superfície de les seves obres són també la pell del seu treball on les capes, les veladures esdevenen tàctils i subtils fins la punt de perdre la forma per esdevenir sensació. Però són una pell. Carme Garolera també transita entre la figuració i l’abstracció. D’un gest depurat, la seva obra transmet, a primer cop d’ull, l’opulència d’entramats vegetals, que parlen del pas del temps i dels seus tempos. I ho fa fent i desfent les imatges, fràgils i contundents, fins aconseguir un evocació del tema inicial. Les flors i plantes que evoca, sovint a partir de lectures, es difuminen a través del tractament que en fa Garolera, a la recerca de l’espiritualitat existencial. Joan Hernández Pijuan també evoca elements reconeixibles, transformant-los en una línia que es converteix en la seva evocació. La muntanya és una pintura sense cel, sense horitzó, frontal, on les veladures del blanc donen sensació de continuïtat. És un espai mesurat, que recorda obres anteriors on una línia dibuixava l’horitzó però on s’apunta que les textures i gradacions passaran a ser la perspectiva. El sintetisme del treball minuciós, d’un gest sistemàtic i silenciós, no busca reproduir la realitat d’un paisatge sinó la mirada del sentiment del paisatge, del paisatge viscut. Per en Joanpere Massana l’art és una necessitat de comunicar. Primer ho va fer a través de la poesia, després amb la música i finalment a través de la pintura. Massana també tracta la pintura com una pell en la que les capes sobreposades, plenes de detalls subtils que demanen de la nostra atenció, ens parlen de la fragilitat de la vida i de la nostra condició d’ésser efímers. Massana reivindica allò que percebem a través dels sentits per fer-nos adonar del pas temps i establir un diàleg entre l’absència i la presència. Des del 1983, quan Riera i Aragó desenvolupà el seu discurs plàstic a l’entorn del maquinisme, els seus avions, zepelins i submarins, convertits en llenguatge simbòlic, han acabat per assumir la seva incapacitat per volar o navegar. La seva prolífica iconografia recrea la seva obra tant en l’àmbit pictòric com escultòric fins al punt d’aconseguir difuminar els límits d’ambdues modalitats. D’un senzill vocabulari visual, la evident ironia de les seves obres són una crítica poètica del poder irracional de les màquines com a símbol de progrés.

 

 

Entrada actualizada el el 15 mar de 2024

¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?

Infórmanos si has visto algún error en este contenido o eres este artista y quieres actualizarla. ARTEINFORMADO te agradece tu aportación a la comunidad del arte.

¿Quieres estar a la última de todas las exposiciones que te interesan?

Suscríbete al canal y recibe todas las novedades.

Recibir alertas de exposiciones

Servicio Promoción

¡Dale más visibilidad a tu evento!

  • Accede a la mayor y más atractiva comunidad del arte iberoamericano de forma rápida, eficaz y económica.
  • Obtendrás una posición destacada en todas las secciones de ARTEINFORMADO, priorizando a los usuarios de la ciudad/país del evento.
  • Multiplica las visitas a la perfil de tu exposición.
  • Te garantizamos un mínimo de 25.000 impresiones cada 15 días. Además, podrás hacer un seguimiento en tiempo real de todas tus visitas diarias.
Premio
01 jun de 2024 - 30 jun de 2024

Bilbao, Vizcaya, España

Exposición
12 jun de 2024 - 02 sep de 2024

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) / Madrid, España

Formación
21 sep de 2023 - 04 jul de 2024

Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) / Madrid, España

Exposición Online
¿Quieres estar a la última de todas las exposiciones que te interesan?

Suscríbete al canal y recibe todas las novedades.

Recibir alertas de exposiciones