El Museu d’Art de Cerdanyola tot coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, presenta l’exposició De l’oblit a la revolta. Deesses Invisibles. La mostra, comissariada per Fina Duran i Riu i pel director del MAC, Txema Romero Martínez, ha comptat amb el suport de la Regidoria de Feminisme i LGTBIQ+ i la col·laboració del Museu de Tossa de Mar on itinerarà després a partir de juliol.
La mostra és un d'un petit homenatge a 5 dones que van quedar relegades a un segon terme o simplement que no van poder dedicar-se a la seva vocació artística. Es tracta de Mercè Gallén model de la República, Elena Jaumandreu la millor muntadora del món segons Orson Welles, Maria Lluïsa Malibran membre d’una família culta i relegada a la vida domèstica, Magdalena Mañosa que va formar part de les treballadores anònimes d’un taller escultòric sota una direcció masculina i María Josefa González Montalbán...una pagesa a qui no van deixar estudiar la beca de pintura que havia aconseguit. Les artistes contemporànies Xantal Grau, Francesca Llopis, Fiona Morrison, Ivonne Navarro i Marga Ximenez s’han apropiat del seu llegat de sentits latents i l’han revitalitzat amb la seva pròpia pràctica.
**La presentació de l’exposició serà el divendres 5 de març a les 19h al Museu d’Art de Cerdanyola amb la presència de les artistes (Elena Jaumandreu, Txan Grau, Francesca Llopis, Fiona Morrison i Marga Ximenez).
Contingut
Fer un recorregut per la història de l’art és fer una immersió en un món masculí. Són innombrables les dones d’entorns molt diferents que van ser ignorades i oblidades. Elles no van poder desenvolupar-se i créixer com a artistes, però amb esforç i calladament van saber ser llavor i transmetre la seva sensibilitat a les següents generacions. A partir de cinc exemples reals, es vol deixar testimoni de tot el silenci que envolta el món creatiu fet per dones, i es fa a través de la guia d’unes deesses que la mitologia va desmerèixer, i de la mediació de cinc artistes contemporànies amb una mirada feminista, activa i combativa.
UN ART DE VIVÈNCIES I DE SUPERVIVÈNCIES
Fins fa molt poc, semblava que les dones artistes no haguessin existit mai. Els llibres no les esmentaven. Els museus no les exposaven. Les galeries no les oferien als col·leccionistes. Aquest llarg silenci del qual venen, imposat per l’heteropatriarcat vigent però en clara decadència, s’ha començat a trencar recentment gràcies a una ciutadania més crítica que vol conèixer i vol reconèixer el paper de la dona en l’art. Perquè sí: les dones artistes han existit sempre.
El seu procés d’inclusió en l’imaginari cultural col·lectiu encara és a les beceroles, però ja no s’aturarà. I obligatòriament ha d’anar acompanyat d’una reivindicació de la seva aportació al món de l’art. Les seves veus han amplificat l’art. Li han donat una dimensió de pensament més ampli i universal. L’han enriquit amb un nou vocabulari i amb nous temes, molts dels quals sorgits de la vida mateixa. L’art de les dones parla molt de la vida. Mai ha pretès competir amb l’art dels homes. L’art dels homes també s’ha beneficiat de l’art de les dones. Ells també han de celebrar l’entrada de les dones en el món de l’art perquè, en definitiva, han contribuït a democratitzar-lo.
De l’oblit a la revolta! Deesses invisibles és un exercici de prospecció física, emocional i espiritual de tres estrats de la història de les dones que s’han vinculat a la creació. Una sedimentació de sabers interconnectats i interdependents que desafia els discursos oficials dictats pel domini masculí: que les dones artistes han estat episodis aïllats i residuals. Aquest projecte expositiu s’ha d’entendre com una suggestiva caixa de ressonància de presències que abracen l’antiguitat i la contemporaneïtat. Entre aquests dos mons, l’ahir llunyà i l’avui més present, cinc dones del segle XX ens obren les finestres dels seus universos creatius tan personals i tan lliures malgrat els obstacles que es van trobar per forjar-los. Mercè Gallén, Elena Jaumandreu, Maria Lluïsa Malibran, Magdalena Mañosa i María Josefa González Montalbán componen un mosaic de vivències i de supervivències humanes i complexes a recer de les seves necessitats i pulsions per expressar-se amb la pintura, l’escultura, l’escriptura, el cinema i el cos, en alguns casos clandestinament, en d’altres a l’ombra d’algú (home, és clar).
Les artistes contemporànies es relliguen amb aquests substrats de creació menystinguda. Txan Grau, Francesca Llopis, Fiona Morrison, Ivonne Navarro i Marga Ximenez s’han apropiat del seu llegat de sentits latents i l’han revitalitzat amb la seva pròpia pràctica. Elles són les nostres còmplices en aquesta aventura de rescat de la memòria que té l’ambició de corregir-ne els oblits. La seva actitud combativa beu de l’activisme feminista dels darrers temps, catalitzador d’una creativitat diversa i plural, sensible no només amb la problemàtica de les dones sinó de les minories sexuals i de totes les víctimes d’un sistema deshumanitzat per la cobdícia del capital.
I en la capa més distant en el temps d’aquestes causes hi ha les deesses del món antic. Els déus es van preocupar de ser més preponderants. I elles van ser llavor d’aquesta genealogia femenina i, sí, també feminista. Hècate sabia que no hi ha una visió única del món i el seu lloc natural eren les cruïlles. Les coreutes se solidaritzaven amb les actrius de les tragèdies i els guardaven els secrets. Clio era el filtre del que passava i del que no a la història. Demèter tenia cura de la Terra com si fos el seu propi cos, un cos travessat de ferides. I Metis exemplifica com cap altra que el masclisme és una combinació fatal entre poder, control i ignorància: Zeus la va convertir en una gota d’aigua per poder-se-la empassar i així integrar dins seu les seves virtuts, d’entre les quals la saviesa.
Maria Palau
---------------------------------------
---------------------------------------
Artistes
Les artistes reivindicades són:
• MERCÈ GALLÉN IBÁÑEZ
Filla d’emigrants de Castelló, va néixer a Barcelona l’any 1910. Es va casar amb el paleta de Montflorit Magí Esquerré, i un cop establerta a Cerdanyola compaginarà les feines de la llar amb el treball per a les cases dels estiuejants. Coneixerà Caterina Albert, amb qui va mantenir una estreta relació, fins al punt que va batejar el seu fill Víctor amb el pseudònim literari de l’escriptora. Durant la Segona República, va exercir professionalment com a model per a diversos artistes que formaven part de la colònia d’estiuejants de Cerdanyola. Destaca la seva col·laboració professional amb els pintors Marian Espinal, Manuel Humbert i l’escultor Josep Viladomat. De totes les obres per a les quals va fer de model, la que va tenir més repercussió va ser l’estàtua per a l’al·legoria de la República que culminava l’obelisc del monument a Pi Margall de Barcelona. La seva carrera va canviar radicalment després de la Guerra Civil. Va ser desacreditada públicament per haver posat despullada i per haver estat símbol de la República. Amb tot, durant els anys del franquisme, en què era necessari un permís de l’Església per exercir de model, va posar per a l’escultor Francesc Juventeny amb el sobrenom de Lola, renunciant així al seu nom i amagant la seva faceta professional. Mercè va morir a Castellar del Vallès el 27 de setembre de 2004 a l’edat de 94 anys. Mercè Gallén fou una dona avançada a la seva època, símbol i exemple de la dona moderna que s’obre camí amb la Segona República.
• MARIA JOSEFA GONZÁLEZ MONTALBÁN
Va néixer al petit poble de Vélez Blanco el 4 de maig de 1925. Filla d’un guarda forestal, republicà i represaliat, i d’una dona pèl-roja i pigada que va haver d’amagar el color dels seus cabells per supersticions. La María Josefa va començar a pintar amb les monges del poble. La seva traça va despertar l’interès d’una família adinerada que li va oferir una beca per anar a estudiar pintura a Madrid, però el seu pare s’hi va negar. Visitava sovint les runes del castell i escoltava les històries de com se’n van espoliar tots els tresors que van acabar al Metropolitan Museum. I somiava que un dia viatjaria a Nova York. També feia d’aprenenta de la mestra, però quan va arribar el moment de fer l’examen final per obtenir la titulació, el seu pare s’hi va oposar. Tenia accés a la biblioteca del seu avi, una finestra més que li van tancar, ja que no es podien permetre les ulleres que ella necessitava. Més tard, va aconseguir una feina com a secretària a l’aeroport, un cop més el seu pare no li va permetre. Pot ser que en plena postguerra, que la filla d’un “roig” i una “bruixa” mostrés públicament la seva capacitat, independència i iniciativa, fos perillós. El fet és que la María Josefa va haver de sotmetre’s al que aquella època dictava que havia de ser el paper d’una dona d’origen humil: casar-se, ocupar-se de casa i cuidar dels fills. Tot i això, ella va poder casar-se amb qui va decidir, un home amb nom de dona, Patrocinio. I mai va abandonar la pràctica de la pintura, a nivell amateur i repetint les seves composicions florals amb roses, fruits i gessamins. La María Josefa i el Patrocinio van tenir tres filles i un fill, i es van sacrificar perquè els quatre estudiessin. Tres de les seves criatures van emigrar als anys setanta a Cerdanyola. Ella va morir a Lorca, el 2008, però les seves filles van heretar l’afecció per l’art i la seva passió va arribar a nets i besnetes, fins que la seva llavor va créixer i florir al Museu d’Art de Cerdanyola.
• ELENA JAUMANDREU I GARRIDO
Filla del muntador Francesc Jaumandreu, l’Elena va néixer a Barcelona el 22 de juny de 1936, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil. Va aprendre l’ofici de la mà del seu pare, un dels primers muntadors de l’estat. Entre 1942 i 1969 va residir a Madrid. Després de casar-se i tenir tres criatures, va dedicar-se al muntatge, sobretot de doblatge. Va col·laborar en l’edició de Los golfos (1960) de Carlos Saura. La seva primera pel·lícula com a muntadora va ser Campanades a mitjanit (1965) d’Orson Welles. Tal com diu Chris Welles Feder, filla del director, Campanades a mitjanit és el film predilecte d’Orson Welles, un dels cineastes més importants de la història. Poc temps després que acabés el procés de muntatge, Orson Welles va demanar a Gustavo Quintana, el director de producció, que digués al muntador Francesc Jaumandreu que la seva filla Elena, aleshores de 29 anys, era “la millor muntadora del món”. Posteriorment, va treballar en el muntatge de diverses produccions amb la millor direcció espanyola del moment, com ara Fantasía... 3 (1966), la primera cinta d’Eloy de la Iglesia; El cochecito (1960), de Marco Ferreri; Las Vegas, 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi, i Interior roig, (1983) d’Antoni Anglada. L’Elena es va instal·lar a Cerdanyola el 1983. Molt activa en el món associatiu i cultural, el 2015 va fundar un taller de cinema per a gent gran, que produeix curtmetratges que han participat al Festival Fantosfreak, un dels emblemes culturals de la ciutat. L’any 2019 va ser reconeguda com a membre d’honor de l’Acadèmia de Cinema Català.
• MARIA LLUÏSA MALIBRAN (Toledo, 1904 - Tossa de Mar, 2000)
Malgrat néixer en un entorn intel·lectual i interessat pel món artístic, ha de guardar tota la seva expressió en l’anonimat sense renunciar a ser ella mateixa. Els seus orígens són una barreja de procedències (França, Itàlia, País Basc...) i la mare, marcada per la malenconia de la seva vida en llibertat a Manila (Filipines), esdevé un referent d’independència davant el dolor i la pèrdua. L’any 1908, amb quatre anys, la M. Lluïsa arriba amb la família a Barcelona i s’instal·len a la Plaça de Tetuan. A través de moltes notes amagades en llibres i capses, descobrim el seu transitar, sempre en procés, com la cambra destinada a biblioteca on s’hi passava hores entre lectures, dibuixos i poemes, les seves grans passions que hauria de viure en silenci. Un dia, va sentir com entraven pel balcó un piano, però no es podia imaginar que seria el final del seu desig d’estudiar literatura i art, considerats “coses d’homes”, i es transformaria en obligació de tocar el piano per acompanyar la germana violoncel·lista en els concerts.
Acostumaven a passar els estius a Olot i, així, va conèixer la seva parella, Josep M. Mir Mas de Xexàs (Olot, 1900 - Tossa de Mar, 1968), escriptor i pintor immers en el món de la cultura, amb publicacions com la Revista d’Olot (1926-28). Aquella finestra cap al seu món, tot i haver publicat un parell d’articles, va ser efímera, amb uns anys intensos a Sóller (1929-30), Sant Celoni (1931) i, novament, a Olot. Quan ell publica República i autonomia (1934), tampoc no podia imaginar que les connexions amb la cultura s’acabarien de manera dràstica durant anys i, a partir de 1936, la M. Lluïsa ha de buscar fórmules per viure i protegir els seus dos fills. El 14 d’octubre de 1937, la Generalitat de Catalunya li dona el càrrec de professora de tall i confecció a l’Escola Politècnica de Figueres, però acabada la guerra haurà de guanyar-se la vida com a modista. Agulla i fil, alternant amb classes de dibuix, la van acompanyar molts anys. I tota la vida, primer a Girona (1951-61) i després a Tossa, destaca per una plena dedicació a la família. La neta l’estiraria per obrir de nou la finestra que, amagada, sempre havia estat present: art, literatura, filosofia, anades a la biblioteca, lectures en complicitat, participació en treballs..., i una cambra pròpia, sempre a punt, amb teles, colors, papers i cartolines que vivien entre aturades. Ella aprofitava els parèntesis arrencats al dia i la nit, sempre sotmesa a la fragilitat d’aquells instants trencats en trànsit. Finestres que s’obren i es tanquen, brúixoles que marquen objectius inexistents i no tenen marcadors per avisar dels llocs on s’arriba, fragments cosits que passen pel sedàs del temps i esdevenen un collage de materials diversos (pintures, textos, fotografies, dibuixos, notes...) que, amb for
Imágenes de la Exposición
Vista de la exposición «De l'oblit a la revolta. Deesses invisibles» — Cortesía del Museu d’Art de Cerdanyola
Entrada actualizada el el 05 mar de 2021
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
