Dŏmna, Dŏmĭna La paraula en català dona prové del llatí vulgar dŏmna, que és una contracció del llatí culte dŏmĭna, senyora, senyora de la casa. En català la primera font escrita que es conserva amb aquest mot i sentit és del segle XII. Dŏmna, dŏmĭna mostra la dona des de quatre mirades diferents que conflueixen en el mateix espai. La dona com a primer territori que comença a desenvolupar-se en el si de la mare. La dona en comunió amb els elements de la natura des de la infància fins a la maduresa i com a dansa de vida. La dona reivindicativa trencadorade patrons, constructora de la casa niu, la casa refugi amb espai obert, lliure i comunicador. La dona dins la llar com espai vital, interior, anímic i espiritual. Quatre mirades que conviden a reflexionar sobre la feminitat de la dona en el si de la seva llar. Espai íntim que deixa fluir lliurement els sentiments i fa que les petites coses siguin excepcionals.