La infantesa, una etapa generadora d'incomptables sensacions desconegudes, esdevé amb els anys un enorme cofre atapeït de memòria pura, de memòria sense referència. Fràgils i lleugeres, les experiències infantils que anem evocant ens projecten envers el refugi de la casa paterna, els objectes dels nostres tresors, els nostres jocs.

Els objectes dels nostres tresors, com els records, com en un joc, poden ser recol·lectats, observats, experimentats i classificats seguint unes regles inventades. Unes regles basades en la descoberta, en l'exploració, en l'afany cognitiu. Unes regles que ens permeten inventariar i escanejar la memòria, endreçar-la fins convertir-la en participativa.

Ara, allò que era personal, que era íntim, particular i privat adquierix un aspecte socialitzador, una dimensió sociocultural. L'impuls infantil del jo ha deixat pas a la contemplació plural; a la dels adults que, com uns espectadors privilegiats, senten la ... necessitat de jugar, de buscar relació entre els objectes que se'ls hi ofereixen, com uns exvots, suspesos a la paret.

Seguint les respectives pulsions naturals, l'adult i l'infant s'han trobat en la memòria col·lectiva, ha coincidit en l'exercici de l'activitat lúdica d'un procés artístic.