-------------------------------------------------------

-------------------------------------------------------

Un podia passejar per l'espigó del Masnou i trobar-se uns gats pintats sobre les roques, i, després, trobar-se'n algun ... altre al pas subterrani que duu de la platja al poble, per sota de la via. Es podia trobar un gat pintat a la soca d'un arbre d'un carrer del poble o trobar-ne un en alguna façana d'algun carrer cèntric de la vila, o veure'n un de dimensions reduïdes en una pota d'un cavallet de pintor. Tots aquests gats eren obra del pintor Pere Pujadas. Un pintor que, en realitat, tant pinta el cul de fusta d'una cadira com dóna sentit gràfic i decoratiu a una escletxa o a una taca que apareixen a la paret del seu estudi; dóna sentit còmic o tràgic a la fotografia d'un diari o d'una revista; fa orles als marges de les publicacions' Manifestacions que tant es poden interpretar com una manera de relativitzar la transcendència de l'art com que tot és a l'origen de la vida o de la composició.

La cronologia de Pere Pujadas és llarga i no presenta fets rellevants. Plenament autodidacte, insisteix en el paisatge del seu entorn, que comparteix amb petites natures mortes, pomes, flors... Participa en exposicions col·lectives de pintura i en munta sovint d'individuals, i participa en concursos de pintura ràpida i de diferents tècniques en petits pobles, en els quals obté freqüentment distincions i premis. Aquest currículum és igual que el de molts pintors que, com Pere Pujadas, fan de la pintura un complement de la seva activitat professional. Però en aquest cas seríem injustos si ens quedéssim en l'estadística puntual d'unes dades asèptiques. Perquè l'obra d'aquest pintor evidencia que no som pas al davant d'un afeccionat, sinó d'un pintor que no va arribar a professionalitzar-se per circumstàncies personals 'com succeeix amb d'altres artistes que tenen un lloc afermat en la història de l'art.

Al gener del 2002, l'Ajuntament del Masnou va presentar una notable antològica de Pere Pujadas que resumia de manera precisa els últims cinquanta anys de la seva obra. Aquesta mostra evidenciava totes les seves preocupacions plàstiques. En primer lloc, permetia observar com el veterà pintor masnoví emprava diverses tècniques: no era un fet casual ni irreflexiu, sinó que donava la dimensió de la seva recerca, en què buscava resoldre els seus plantejaments estètics de la millor manera. Així, trobem que emprava amb total seguretat des de l'oli fins a l'aquarel·la. A Moviment, per exemple, l'acrílic que es reproduïa a la coberta del díptic que anunciava aquesta antològica, s'hi aconsegueix un clima de llum i de moviment difícil d'obtenir amb l'acrílic. El domini d'aquesta tècnica és absolut, per sobre de totes les tècniques que emprava.

En segon lloc, en l'antològica podem observar que, en el transcurs dels anys, s'evidencien els seus interessos estilístics. En determinats moments, pot semblar-nos proper a l'impressionisme, però no el podem pas encasellar en aquest moviment. Altres vegades, intensifica un cert expressionisme, si bé no podem dir que sigui expressionista. D'aquests moviments i dels realismes postimpressionistes en treu coneixements que fon i adapta a les seves necessitats.

Com tots els paisatgistes que han treballat després de l'impressionisme, la llum és determinant en les seves obres. Poques vegades s'ha captat la lluminositat dels pobles del Maresme com ho ha fet Pere Pujadas en les seves repetides visions del Masnou. Retornem a Moviment. Contemplant aquesta tela, sentim l'escalfor del sol primaveral i la definició precisa de les cases centenàries. Unes ombres delicades, quasi només insinuades, defineixen aquest petit fragament d'una petita plaça. Però hi ha molt més que aquesta escalfor lumínica: l'obra s'anomena Moviment, títol que condensa potser la connotació més determinant de la seva obra, el moviment. I és aquí on s'evidencia la personalitat de Pere Pujadas: sí, la llum; sí, el color; però, a tot això, imprescindible avui en dia en un paisatgista, ell hi afegeix el moviment. El quadre esmentat arriba a la seva veritable dimensió quan apreciem el moviment de les persones que no estan pas del tot aturades; quan apreciem el moviment dels arbres, que semblen balancejats per un vent lleuger.

El moviment preocupa el pintor d'una manera tan determinant que diverses vegades se serveix de persones que caminen i en especial de grups de persones que corren. Observem ara l'obra amb la qual va obtenir el Primer Premi de la II Biennal Art Vilassar, el 2001. Aquí, el moviment s'obté a través d'una multitud indefinida, que es mou en diverses direccions. Es tracta d'una obra mestra d'aquest autor: s'obté moviment, s'obté un equilibri singular de tons grisos, s'estableix un total equilibri compositiu. Aquí és on el pintor s'allunya de tot i es defineix a ell mateix.

Pere Pujadas no és un pintor afeccionat que pinta a estones, sinó que és un pintor que s'arriba a definir a ell mateix en un tema tan insistit i repetit com és el paisatge.