La càmera de Manu Alarcón no està feta, com aquestes ratlles, de línies soltes. És una eina que prolonga una mirada, una sensibilitat, un alè, una manera d’estar i de plantar-se. Té la coherència del paràgraf, encara que tinga l’estil del vers.
De vegades, del vers solt. Ausculta la Mediterrània com un metge que cerca símptomes en un pacient. I troba camins amb els quals construeix hipòtesis i possibles diagnòstics. El principal: la mar hominitzada. Una mar que, en tot el seu poder, en tota la seua magnitud, en tota la seua grandiloqüència, és un fons blau en la pintura dels humans invasors, aclaparadors.
La Mediterrània diu d’ella que és la mar plàcida. No. És la mar atrapada en el parany d’unes riberes de civilització antiga. És aigua que sempre troba terra i pedra i carn, mentre es dessagna a colp de claveguera. És la mar tancada, avorrida, que necessita que els...infants li juguen i que els turistes l’aixafen, encara que només siga per eixir d’una vida anorreada.
M’agrada eixa càmera com m’agrada eixa mar cantada per tantes veus. La seducció de l’aigua i dels seus entorns fa nàixer poetes i artistes com eixe Pedro Salinas que ens deixa dit «El mar. Embate plano / contra rocas ajadas. / Escribe blanca espuma / en el cantil su acróstico. / Se lo descifra el viento / Secreto.»
El secret de Manu Alarcón és la veritat. Fotografiar la veritat senzilla, pròxima, sense posi artificial, sense arranjaments previs, sense instruccions, sense marc on sostindre’s, sense marca d’autor. El secret de la Mediterrània és la por de l’aigua assetjada. Fins i tot per la càmera del fotògraf. És una mar com un animal de zoològic. Una mar per a ser mirada. I la de Manu Alarcón és una mirada blava, d’ulls de mar, que s’estira als racons que vessen en el got d’aigua civilitzatòria. La mar és espill. Com el de la bruixa del conte de Blancaneus.
Un espill que parla, que clama, que diu veritat, encara que dolga. I la mar li parla a Manu Alarcón, a cau d’orella, a cau d’ull, a cau de càmera. I li diu que té goig per acollir i que té por per acollir. Un espill que ens torna la nostra imatge amb les nostres contradiccions. Ací teniu la Mediterrània de Manu Alarcón, la mar entre terres, la fotografia entre nosaltres... i la mar.
Francesc A. Martínez Gallego
Universitat de València
---------------------------------------
Pequeña biografía de Manu Alarcón
L’Alcúdia, Valencia, 1969.
Estudió fotografía en la Escuela Superior de Arte y Diseño de Valencia.2005
Recibió la III Beca Internacional de fotografía Roberto Villagraz de EFTI Madrid edición 2005 por su trabajo “store” y obtuvo el primer premio de la convocatoria Alcoi-Imatge 2007-2008 al mejor porfolio por su reportaje “Fibers”. Sus fotografías han ilustrado libros, revistas y magazines.
Fue seleccionado y expuso en la feria Entrefotos 2010 -2011 casa del Reloj – Matadero Madrid.
Ha participado en la muestra paisajes desde el tren, recorrido itinerante por lugares y museos del panorama nacional (Palacio Ferrán Nuñez Madrid, El Ivam de Valencia, Fundación Antonio Saura de Cuenca etc. y en 2013-2014 expuso individualmente en l Efti – Madrid, Su trabajo fibers el viaje existencial.
Ha participado en Mayo del 2015, en el Festifoto de Canals (Valencia), con exposición individual “Mediterranèa”.
En el 2016 fue galardonado con el primer premio de fotografía plataforma Xúquer Viu – Valencia.
Recientemente acaba de publicar su fotolibro “Magre”. Que trata de forma conceptual el estado del rio magro a su paso por la Ribera.
Su fotografía versa sobre temas relacionados sobre el territorio y costumbres de la tierra levantina. Le interesa el género humano cuando desconecta de su rutina y adopta diferentes tipos de roles en espacios y entornos del paisaje habilitados para el ocio.
Entrada actualizada el el 09 nov de 2021
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
