LLAVORS,EMPRENTES.
La poderosa mirada de les artistes que conformen aquesta col.leció plàstica és una mirada analítica- i a vegades desafiant-del món i els seus desguassadors existencials. Elles dirigixen la seua intuïció i intenció femenina als aspectes més essencials de la vida i del ser, i se solacen en la recreació de la seua inventiva, desdenyant la conclusió del seu relat. La fisonomía de la seua obra irreverent no és ni remotament pareguda a la de cap, no obstant això, totes convergeixen en una emotiva i explícita singularitat que les defineix, més enllà de les seues tècniques i estils, com a autèntiques sàvies de l'obsevança davant d'una inquietant però inspiradora realitat.
Weronika Zerdzinzka Pawlak
L'obra de Weronika és una parábola sobre la irresolució del moviment. Aquesta ullada rítmica de l'artista passeja pels trets efímers de la natura, capturant els seus traços. Bé podríem sugerir el llit de l'aigua entre les pedres llepadores, o la...cadència infinita dels núvols. La seua paleta de colors s'antulla com un vent sobtat de la tardor, com el xicotet toll que reflecteix un arbre sec de formes capritxoses, o com una inquieta nebulosa vista des de l'espai, amb el seu misteri tropical dels oceans.
Constanza Soriano
Constanza és una buscadora del teixit intern de les coses i del món. La seua obra, vívida en la seua lucidesa de la simplicitat, convida a desentranyar les veritats que davant els nostres ulls es revelen senzillament amb la inaudita soltesa de l'existència. El seu discurs podría portar-nos, tal vegada, a desvetllar la complexitat del que podría semblar-nos la intricada vida. No és intrincada en l'obra de Constanza, sinò lleugera en els seus detalls.
Silvia Lerín
Silvia Lerín traça un equilibri diferent en cadascuna de les seus obres. Així, les franges que separen un espai, divideixen i pesen cada part amb el seu rutund matís i el seu desigual impuls de la pinzellada. Una anàlisi d'allò divers en cada ser i cada circunstància. La seua flama, l'escultura, descriu a través de franges rotges (en un intent per interpretar els trets de la natura) un foc que apunta a l'inassolible, i que crema per sempre en la seua pròpia, imminent transmutació.
Myriam Jiménez
Miriam Jiménez proposa una altra vegada els blancs espais de l'assosec. La seua escultura expressa un alleujament de l'estridència quotidiana, i cada racó de les seues parcel·les suggereix una historia, un acomodament social, i un silenci diferent. La seua proposta abunda en les dimensions d'una mateixa idea, però tots els àmbits són equivalents i es resolen per si mateixos. l'escultora juga, doncs, amb la màgia de l'arquitectura, a oferir nous i remots viures.
Bibiana Martínez
Per a Bibiana Martínez som èssers primitius que experimenten amb una realitat tecnològica, detallada fins al refinament, però que no aconsegueix transformar-nos. Encara no, almenys del tot. Les figures que construeix semblen capolls d'investigació, subjectes de formes úniques que a la fi creen una heterogeneïtat a través de la individualitzada necessitat de transcendència. La seua escultura relata la diversitat de les tècniques d'avanç mecànic, científic... Però també acepta que som petits humans a la recerca de la pedra filosofal; en aquest cas la pedra cibernètica.
Myriam Moreno
L'obra de Myriam Moreno ens pren per sorpresa amb la seua ficció de redonesa. A través de fils, nusos i embalums d'arrós embolicats en munyons, fets amb els mateixos retalls d'humils mitges, l'artista pretén evidenciar les formes primigènies que es repeteixen i es multipliquen en la natura. L'origen i la destinació de la inevitable abundància de la vida aflora en les seues gotes, llavors, pompes, pedaços, nòduls i escampes.Miryam els assenyala i els imita amb l'obediència de l'observador sense judicis, del faedor sense límits, a ritme desigual de la natura rebullida.
Almudena López
Almudena adverteix a través de les seues màscares impossibles que, si bé, elles saben oferir protecció en l'amagament, també coarten la visió de la totalitat. Les seues màscares ens confinen a un tancament, tal vegada mental, artístic o emocional, i suposen una delimitació mallada de l'aspecte de la personalitat: "Aquest sóc jo i aquell est tu". L'allunyament és el fosc rerefons. En altres sorprenents entramats nudosos i llanuts, troben la seua queixa de la introspecció, retorçant-se en una secreta narrativa de la solitud. Ens instal·la el seu quefer en la tristesa del desamparament, que ella ens mostra en la seua seca solemnitat.
Carmen Ferrando
En l'obra de Carmen Ferrando flueix el so del líquid amniòtic en l'oïda del fetus i el món recorregut en un tràfec de retalls i amalgames.Records inconclusos del ventre de la mare i records de matisos en el sargit final de la vida. Carmen recapitula i medita sobre els extrems de l'èsser, sobre igualtats i desigualtats de tota mena, i es transforma, per virtut de la seua reflexió, en una incansable estimadora del camí en els seus detalls, en la seua bellesa informal i vagabunda, mostrada en el ventall nervut de la seua disparitat.
Renée Nevárez Rascón
Traduccio: Angela Arevalo
Entrada actualizada el el 11 jul de 2016
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
