Què passaria si en mirar cap endins no fóssim capaços de reconèixer-nos i de sentir que aquells fragments de vida viscuda, dipositats en petites capses, no ens pertanyen? Mirar cap endins i obrir els ulls és un exercici de coratge, un viatge en sentit contrari, que ens situa en el present i que ens projecta cap al futur. En (re)visitar algunes de les obres de l’artista multidisciplinària Mayte Vieta –instal·lacions i fotografies copsades en diferents moments creatius– aviat prenem consciència que els paisatges als quals s’abraça el cos d’una dona nua contenen el temps en suspensió. Però, què és –ens preguntem– allò que fa d’aquests ‘no-llocs’ de silenci i quietud quelcom que ens sobrepassa i supera? No són aquests paisatges la representació d’un instant que ha deixat de pertànyer-nos-hi per fusionar-se amb l’univers?