Tot el que no mires desapareix proposa un recorregut a través de part de la producció més recent de l’artista Llorenç Ugas Dubreuil (Sabadell, 1976), que permet situar i evidenciar algunes de les qüestions que travessen de manera constant la seva pràctica artística.
Totes aquestes produccions revelen una aproximació crítica als efectes de la intervenció humana sobre un territori concret, fixant l’atenció en espais, la morfologia i l’aspecte dels quals s’han vist alterats per la pressió que exercim sobre ells. Aquests espais –a través de propostes fotogràfiques o de caràcter més escultòric i instal·latiu– se’ns presenten com a indicis de les friccions que genera el desig humà de control respecte a entorns naturals que breguen per seguir el seu curs.
El paisatge, però, no existeix al marge de la mirada. És la mirada sobre un territori concret el que defineix i construeix la imatge d’un paisatge determinat. En aquest sentit, les propostes...de Llorenç Ugas Dubreuil ens parlen d’experiències concretes, d’indrets específics, de
problemàtiques i tensions situades, totes filtrades per un cos que està sempre en relació amb un territori determinat, de manera que el que emergeix en les seves obres són una sèrie de paisatges fruit d’una mirada concreta sobre un territori i, al mateix temps, el resultat de l’experiència directa de la relació que l’artista estableix amb aquests.
La proposta Tot el que no mires desapareix es presenta al museu desplegada en dos espais diferenciats. En primer lloc, a l’entrada del museu, la instal·lació 1760 metres (2018-2019) actua com una espècie de pròleg, com a element que anticipa i concentra bona part de les qüestions que són centrals en la pràctica de l’artista i que es poden resseguir en la resta de projectes que articulen la mostra. La instal·lació, conformada per algunes de les restes de la construcció de l’hotel El Algarrobico –situat als peus de la platja homònima, dins la zona natural protegida del Cabo de Gata-Níjar (Almeria)–, ens parla dels efectes de la petja humana i de l’especulació immobiliària sobre un paratge natural concret. Aquests elements, desplaçats del lloc d’origen, condicionen i modifiquen la nostra relació i percepció de l’espai en el qual s’inscriuen, cosa que ens obliga a un deambular forçat, de la mateixa manera que ho fa encara la presència de l’hotel a la platja d’Algarrobico.
Aquesta aproximació crítica a les tensions que provoca l’activitat humana sobre un territori concret es veu mediada per un cos que sempre està en relació. L’activació del paisatge des de l’experiència directa, des de la condició performativa –especialment des del fet de caminar– es fa present en alguns projectes d’una manera explícita, com en el cas de Dibuixar una autopista amb el cos (2020) –resseguint a peu el trajecte de l’autopista projectada entre els municipis de Blanes i Lloret de Mar– o 5 passes (2020).
En altres, però, aquesta relació s’evidencia des de l’intent constant de traduir l’experiència d’un paisatge concret a les imatges a través de la manipulació i l’alteració. De la mateixa manera que l’artista veu estroncada el que ell mateix defineix com una experiència poderosa del paisatge fruit de les transformacions que ha patit el territori per motivacions diverses, els seus projectes intenten traduir aquesta sensació de frustració, d’interrupció, d’impossibilitat, a través d’un seguit d’estratègies. En algunes de les sèries fotogràfiques de llarg recorregut, com Blacklandscapes –iniciada el 2014–, Landscape experience i Landschaft –iniciades ambdues el 2017– o Lugares al borde de la nada –en curs des del 2018–, l’artista s’aproxima a tota una sèrie d’indrets sensibles a través d’unes fotografies que juguen amb la dessaturació, la sobreexposició, l’eliminació d’alguns dels elements que inicialment les conformaven, la repetició i la superposició de capes, etc., fent que la nostra aproximació a la imatge –o l’intent de reconèixer-hi un referent– es vegi frustrada, de la mateixa manera que es veu frustrada la seva experiència envers aquests paisatges.
Així, allunyant-se d’una pulsió purament documental o de registre, en els projectes que conformen l’exposició s’hi manifesta la voluntat de fer aflorar des d’una condició poètica les sensacions que es desprenen de l’experiència d’un cos particular que està en relació amb un territori concret. Aquestes estratègies aplicades al tractament de les imatges fan que el referent inicial i explícit amb el qual l’artista treballa es desdibuixi de forma progressiva, deixant pas a una aproximació més abstracta que ens connecta amb l’experiència i la vivència
d’un estat de tensió. En aquest sentit, en la producció de Llorenç Ugas Dubreuil hi ha un cert trasllat, des de la fixació en aquelles tensions que l’artista detecta en certs indrets naturals –fruit de l’activitat humana– cap a una exploració més abstracta de la idea de tensió.
Aquesta exploració es manifesta d’una forma molt explícita en les peces escultòriques que, a forma d’epíleg, tanquen el recorregut de l’exposició. A Km 6, 11 i 18 les peces formades per blocs de pedra i imatges unides per la pressió que exerceix un serjant no tradueixen la tensió associada a la problemàtica d’un territori concret, sinó que materialitzen un moment d’intensitat i fricció vinculat a l’experiència mateixa del paisatge.
Entrada actualizada el el 20 mar de 2021
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
