¿Ya tienes PLAN DE DIFUSION? ¡En ARTEINFORMADO lo tienes desde 50 Euros!
Regina de Miguel, Decepción — Cortesía de La Fabra i Coats - Fàbrica de Creació i Centre d'Art Contemporani
¡Últimos días!
12
nov 2019
19
ene 2020

Compártelo

Cuándo: 12 nov de 2019 - 19 ene de 2020
Inauguración: 12 nov de 2019 / 19:00
Horario: Martes a sábado de 12 a 20 h. Domingos y festivos de 11 a 15 h. Visitas guiadas todos los sábados a las 18 h y los domingos a las 12.30 h
Dónde: Fabra i Coats / Sant Adrià, 20 / Barcelona, España
Comisariada por: Carolina Ciuti
Organizada por: Fabra i Coats - Fàbrica de Creació y Centre d’Art Contemporan (FiC)
Artistas participantes: Abel Jaramillo, Belén Rodríguez González - Belén, Cristina Blanco
Eventos relacionados: LOOP Festival 2019
Publicada el 11 nov de 2019      Vista 67 veces

Descripción de la Exposición

Un dels primers llibres que em van llegir quan era petita va ser Fiabe italiane («Contes italians », 1954), 1 d’Italo Calvino. Publicat en dos volums gruixuts amb una coberta blanca il·lustrada i en rústica –un detall que encara recordo–, era una col·lecció de dos-cents contes de tot Itàlia que, pacientment, Calvino havia recollit i transcrit. Com que era una nena amb problemes per agafar el son, els meus pares van desenvolupar una sòlida rutina a l’hora d’anar al llit que consistia a llegir llibres i inventar històries fins que se’m tancaven els ulls. A vegades, els meus pares s’adormien massa aviat, i aleshores jo continuava fantasiejant amb el llibre a les mans com si fos un peluix –un hàbit que encara tinc. Entre els contes del llibre de Calvino, el meu preferit era sens dubte «El camperol astròleg», que en la meva versió personal aconseguia robar l’anell del rei abans de viatjar amb ell a la Lluna. No cal dir que en aquell moment jo no sabia què significava realment viatjar a la Lluna, però suposo que la meva imaginació ho associava amb la possibilitat d’un viatge fantàstic a un lloc remot. Tanmateix, no va ser fins fa alguns anys que, mentre era a la Biblioteca Nacional Central de Florència amb motiu de la meva tesina de llicenciatura, vaig trobar un altre llibre de Calvino que no havia llegit i que, des d’aleshores, ja no m’abandonaria mai. La noia que seia al meu costat a la sala de lectura fullejava indolentment les seves pàgines engroguides: a la coberta de l’edició antiga posava Les cosmic òmiques 2 i es mostrava una il·lustració geomètrica d’un paisatge galàctic –que més endavant sabria que era d’Escher. Vaig preguntar a la noia si em deixaria el llibre quan hagués acabat, i ella, en veu molt baixa, em va dir que ja el podia agafar perquè no trobava el que buscava. Aquest llibre de 1965 era un recull de dotze contes que tractaven la creació de l’Univers a partir de les aventures d’un ésser ubic que es deia Qfwfq. En cada història, l’humor agut constituïa un filtre a través del qual Calvino responia preguntes complexes com «d’on venim?», «l’Univers ha estat sempre infinit?». En el primer relat que vaig llegir aquelLl a ddiisat,à ncia de la Lluna, la història d’amor entre el protagonista i el satèl·lit de la Terra representava una metàfora perfecta de la voluntat humana en relació amb objectius inassolibles. Em va fer pensar en un gravat icònic que William Blake va crear per a un llibre infantil anomenat The Gates of Paradise («Les portes del paradís», 1793). La imatge mostra una figura diminuta al peu d’una llarga escala que es recolza contra la Lluna; al seu costat hi ha una parella que s’abraça, i a baix de tot, en lletra negreta, les paraules «Jo vull! Jo vull!». Per un moment em vaig identificar amb la figura anhelosa, tot i que l’objecte del meu desig no era del tot clar. Després, em vaig adormir. Dirigir la mirada cap al cel estelat és un impuls vertical al qual els éssers humans sempre han respost. ímUpent u del cos que revela qüestions sobre l’origen del món, la necessitat de pertinença, la cerca d’inspiració o la inclinació a explorar. Així mateix, i en diferents èpoques històriques, aquesta acció ascendent també ha encarnat la forma del somni utòpic, de la por de la invasió, fins al punt dla’o brir porta a un futur de colonització interestel·lar. Des de l’època de la cursa espacial, la possibilitat d’una «territorialització » expansiva de l’Univers s’ha relacionat amb la incertesa del futur de la vida a la Terra, reduint així la distància aparent entre l’alteritat del cosmos i les nostres vides quotidianes. És com si l’espai que habitem, «infinit, indistingible i uniforme en totes les seves direccions » (segons el diccionari Cambridge), adquirís substància física i tangible i ens obligués a despertar-nos del nostre caminar abstret. Quan el ja complex debat sobre la naturalesa de «e l’ spai » va esclatar a principis del segle xviii, tal com es detalla en la correspondència entre el filòsof alemany Gottfried Leibniz i el filòsof anglèSsa muel Clarke,3 es van enfrontar dues de les posicions principals: la racionalista, segons la qual l’espai corresponia a la relació de distància o proximitat entre les coses, i l’absolutista, que l’identificava amb una entitat omnipresent i que, en part, condu ïa a quelcom diví. Posteriorment, Immanuel Kant parlaria de l’espai com un concepte abstracte que els éssers humans han creat per donar sentit al món. Segons la física contemporània, l’espai-temps s’explica i representa com un contenidor dins del qual ens movem i fluïm, un sistema imperceptible que determina, organitza i afecta la nostra existència. En altres paraules, l’espai (com en el cas de l’espai que habitem físicament o l’espai sideral) es correspondria amb les dimensions d’alçada, profunditat i amplada dins les quals totes les coses existeixen i es mouen, però també significaria, per extensió, un punt de referència fonamental a través del qual es pot formular i construir el nostre coneixement del món. La primera vegada que vaig tenir la impressió que l’Univers no era tan llunyà o tan abstracte, jo tenia set anys. La meva professora de ciència havia organitzat una visita escolar a un observatori astronòmic de Gavinana, un poblet situat a les muntanyes toscanes proper al meu. Allà aprendríem coses sobre l’Univers i presenciaríem el trànsit del Hale-Bopp, un cometa extraordinàriament brillant que, el 1996, va passar per la Terra i es va poder observar a simple vista durant gairebé divuit mesos. El cometa –va dir un dels astrònoms– havia viatjat durant milers d’anys a través del nostre sistema solar i era una de les estrelles més brillants que mai es podria arribar a veure. A través de les lents del telescopi, el cometa semblava tan a prop que vaig tenir la impressió que podia tocar la seva doble cua blava i blanca. Aquell dia vam aprendre que els cometes, els asteroides i els meteoroides eren restes de la creació del nostre sistema solar fa 4.600 milions d’anys, igual com els registres fòssils ho són de l’evolució del nostre planeta. Els meteoroides que sobrevivien al viatge a través de l’atmosfera i queien a la superfície terrestre s’anomenaven meteorits. Es creia que, fa 66 milions d’anys, l’impacte d’un gran meteorit havia causat l’extinció de prop d’una tercera part de les espècies vegetals i animals a la Terra. Vaig pensar que era aterrador. Recordo que, en tornar a casa, vaig explicar al meu pare que hi havia molts objectes que poblaven l’espai sideral i que alguns eren càpsules del temps que portaven missatges a la Terra, amb inscripcions sobre la història de l’Univers. Aquella nit gairebé n’havia tocat una. Uns anys després, el Butlletí Meteorític de la NASA 4 registrava gairebé 1.180 caigudes de meteoritsé s a– dir, fragments recollits després que persones o dispositius automatitzats de diferents parts del món havien observat una caiguda des de l’espai. Així mateix, em vaig assabentar que el sistema solar no només contenia residus naturals com cometes, asteroides i meteoroides, sinó també una concentració del que es coneix com a «brossa espacial », que testimonia el pas de la humanitat. Un dels efectes més paradoxals i representatius de les contradiccions inherents a l’exploració espacial (també conegut com la síndrome de Kessler) és aquesta acumulació progressiva de fragments de satèl·lits o coets que han col·lidit, que impedirà, a la llarga, qualsevol vol galàctic i s’afegirà a les ja nombroses violacions del Tractat de l’espai exterior del 1967. Ratificat per 109 països fins avui, aquest tractat estableix «l’ús lliure de l’espai per totes les nacions», entre altres coses, i ha esdevingut controvertit permís per a una colonització regulada. En obrir els ulls, em vaig sentir angoixada, com si algú m’acab és de despertar d’un somni molt viu. Devia haver dormit una bona estona perquè la sala de lectura era buida i una de les ajudants de la biblioteca m’exhortava a recollir les meves coses. Tot seguit va assenyLalar es cosmicòmiques que encara subjectava a les mans i em va demanar que tornés el llibre. La noia que seia al meu costat abans de quedar-me adormida també havia desaparegut. A la taula que havia ocupat havia deixat un llapis, un tros de paper amb alguns gargots indesxifrables i el que semblava un petit fragment de roca. En tornar a casa a peu, el cel brillava intensament. Era com si les constel·lacions formessin una sèrie de mapes que organitzaven el món subjacent en un ordenat sistema reticular. Tornant a recordar el gravat de Blake, vaig pensar que la «mirada espacial», o aquell impuls vertical cap al cel, oferia una via per reduir la distància entre l’infinitament gran i el nostre microcosmos quotidià, segons un moviment invers que, des del cosmos, interpel·laria el cos. Com si, caminant pel carrer o entre les sales d’una biblioteca, ens creuéssim amb un meteorit. Com a part de l’edició del 2019 del Festival LOOP, aquesta exposició recull els treballs de vuit artistes que utilitzen l’espai còsmic com a filtre per representar els desitjos humans, la vida a la Terra i el coneixement. Agrupant diferents formats, les peces de Regina de Miguel, Irene Grau, Abel Jaramillo, Julia Llerena Iñesta, María Molina Peiró, Francisco Navarrete Sitja, Belén Rodríguez i Pedro Torres redueixen l’aparent distància entre l’univers i la quotidianitat. Com si un dia, caminant pel carrer, ens creuéssim amb un meteorit. Es celebraran, també, una sèrie d’activitats a càrrec de l’artista Cris Blanco i les comissàries i investigadores Núria Gómez Gabriel i Alexandra Laudo.

Actualizado

el 12 nov de 2019

Contactar

¿Quieres contactar con el gestor de la ficha?
Compártelo
11 feb - 13 feb
Curso en Eurocess / Madrid, España

¡Suscríbase y reciba regularmente nuestro Boletín de Noticias del Mercado del Arte!

Suscribirme