White Bouncy Castle en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, fotografía de Marta Mérida — Cortesía del MNAC
¡Últimos días!
11
jul 2019
28
jul 2019

Compártelo en redes

Cuándo: 11 jul de 2019 - 28 jul de 2019
Inauguración: 11 jul de 2019
Horario: De 10 a 20 h. Diumenges, de 10 a 15 h.
Precio: 2 €
Dónde: MNAC - Museu Nacional d'Art de Catalunya / Palau Nacional - Parc de Montjuïc / Barcelona, España
Organizada por: MNAC - Museu Nacional d'Art de Catalunya
Artistas participantes: Dana Caspersen, Joel Ryan, William Forsythe
Etiquetas:
Publicada el 12 jul de 2019      Vista 20 veces

Descripción de la Exposición

El Museu Nacional d’Art de Catalunya y el Grec Festival de Barcelona presentan desde hoy y hasta el 28 de julio White Bouncy Castle, una instalación artística de los coreógrafos William Forsythe y Dana Caspersen con música de Joel Ryan. Un cubo gigante con forma de Castillo de color blanco (35m x 13m x 12m) ocupa la Sala Oval del Museu Nacional, convertida por unos días en plaza pública abierta a todos. En este castillo las personas pueden dejarse caer y sentir su cuerpo completamente desestabilizado bajo el sonido de una composición musical creada por Joel Ryan. Esta colaboración con el Grec Festival es fruto de la visión social y participativa que inspira los programas públicos del Museu Nacional, su interés por trabajar con artistas de disciplinas diversas, rompiendo las fronteras entre las diferentes artes. El director del Museu Nacional, Pepe Serra, ha destacado que esta instalación artística refuerza la idea del museo “como un lugar de encuentro con propuestas creativas y participativas, para un público local que viene en família y puede vivir sensaciones diversas. Este es un museo para la ciudad, un museo de Barcelona, abierto e implicado a todos los grandes acontecimientos culturales”. Cesc Casadesús, director del Grec Festival de Barcelona, ha explicado que “desde el momento que conocí esta pieza de William Forsythe pensé en la Sala Oval del Museu Nacional. Se trata de un objeto coreográfico que obliga a crear dinámicas en el espacio y el tiempo, una pieza de creación híbrida que tiene todo el sentido en este espacio”. --------------------------------- White Bouncil Castle és un cub gegantí que pren la forma d'una mena de gran castell inflable de color blanc dins del qual les persones que el visiten estan convidades a deixar-se caure i rebotar, a sentir el seu cos completament desestabilitzat al so d'una composició musical creada per Joel Ryan. William Forsythe ha escrit sobre els objectes coreogràfics: “Un objecte coreogràfic no és un substitut del cos, sinó més aviat un lloc alternatiu des d’on es pugui comprendre la incitació i l’organització possibles de l’acció. Idealment, els conceptes coreogràfics d’aquest tipus atraurien un públic atent i divers que finalment entendria i, si tot va bé, advocaria per les manifestacions innombrables, antigues i noves, del pensament coreogràfic” William Forsythe (Nova York, 1949), entre 1983 i 2004, va ser director del Ballet de Frankfurt; i el 2005 va crear la seva pròpia companyia, The Forsythe Company. Aquest projecte, que presenten conjuntament el Festival Grec i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, és una instal·lació artística que invita a la participació. Respon a la visió social que inspira els programes públics del Museu Nacional, i converteix la Sala Oval en una plaça pública oberta a tothom. White Bouncy Castle és fruit de l’interès del museu per trencar les fronteres entre les diferents arts i treballar amb artistes de disciplines diverses. Si voleu experimentar el moviment en una proposta artística sense més intèrprets que vosaltres mateixos, aneu fent cap al Museu Nacional, on un coreògraf de fama mundial us mostra la seva faceta com a creador d'instal·lacions. Segur que heu sentit a parlar més d'un cop de William Forsythe i potser fins i tot heu tingut la sort de veure'l ballar o gaudir d'alguna de les coreografies que ha creat per a les companyies més importants del món, però especialment per al Ballet de Frankfurt, del qual va ser director artístic durant vint anys, abans de crear a Dresden la seva pròpia companyia, The Forsythe Company, que va dirigir durant deu anys més, fins al 2015. A més de creador d'unes peces escèniques que transgredien les convencions de la dansa i el teatre, Forsythe ha destacat com a creador d'instal·lacions performàtiques i d'objectes coreogràfics especialment interessants i diversos. Durant el Grec 2019 Festival de Barcelona, podrem veure un d'aquests objectes instal·lat a la Sala Oval del Museu, a més d'algunes altres accions en diversos punts de la ciutat. Es tracta d'un espai coreogràfic pensat per acollir exclusivament espectadors i espectadores i que, per tant, no requereix de cap intèrpret. És un cub gegantí que pren la forma d'una mena de gran castell inflable de color blanc dins del qual les persones que el visiten estan convidades a deixar-se caure i rebotar, a sentir el seu cos completament desestabilitzat al so d'una composició musical creada per Joel Ryan. Gaudiu de l'absurd social que representa i de les sensacions, gairebé addictives, que us provocarà. PROJECTE El fet d’incloure de manera inevitable el visitant en la cinètica idiosincràtica del White Bouncy Castle de Dana Caspersen i William Forsythe genera un espai coreogràfic on no hi ha espectadors, només participants. La coreografia que hi apareix, portada per l’envoltant composició musical de Joel Ryan, és l’efecte de la desestabilització física total i de l’absurditat social que en resulta. L’eufòria involuntària que resulta d’aquesta situació és contagiosa i, en alguns casos, addictiva. OBJECTES COREOGRÀFICS per William Forsythe Un objecte no està tan posseït pel seu nom com perquè no en puguem trobar un altre de millor. René Magritte Coreografia és un mot curiós i enganyós. La paraula mateixa, com els processos que descriu, és elusiva, àgil i desesperadament immanejable. Reduir coreografia a una sola definició és no entendre el més determinant dels seus mecanismes: oposar-se a concepcions anteriors de la seva definició i reformar-les. No hi ha cap coreografia, almenys que s’entengui com un cas determinat, que representi una generalització o un estàndard per a aquest terme. Cada època, cada exemple de coreografia, està perfectament renyida amb les seves representacions anteriors, ja que tracta de testimoniar la plasticitat i la riquesa de la nostra habilitat per reconcebre’ns i apartar-nos d’actituds de certesa. Coreografia és el terme que regeix sobre una classe d’idees: una idea és, potser en aquest cas, un pensament o un suggeriment pel que fa a una possible línia de conducta. Prohibir o obligar a substituir o mobilitzar els termes dins d’aquest àmbit és contraintuïtiu. Introduir i analitzar l’efecte de les substitucions terminològiques que revelen aspectes de la pràctica abans invisibles és clau per al desenvolupament d’estratègies de procediment. La coreografia provoca acció rere acció: un entorn de regla gramatical governada per l’excepció, la contradicció de la visibilitat de proves absolutes en concordança amb la demostració del seu propi fracàs. Les diverses encarnacions de la coreografia són una ecologia perfecta de la lògica de les idees; no insisteixen en un únic camí cap a la manera de pensar i persisteixen en l’esperança de ser sense perdurar. La coreografia i la dansa són dues pràctiques molt diferents. En el cas que la coreografia i la dansa coincideixin, la coreografia sovint serveix de canal per al desig de ballar. Fàcilment es podria deduir que l’essència del pensament coreogràfic resideix exclusivament en el cos. Però pot la coreografia generar sense el cos expressions autònomes dels seus principis —un objecte coreogràfic? La força d’aquesta pregunta sorgeix de l’experiència real pel que fa a la situació de les pràctiques físiques, específicament la dansa, a la cultura occidental. Desacreditat per segles d’atacs ideològics, el cos en moviment —el miracle evident de l’existència— encara està subtilment relegat al terreny dels mers sentits: precognitiu i analfabet. Per sort, el pensament coreogràfic, tal com és, resulta útil a l’hora de mobilitzar el llenguatge per desfer les limitacions d’aquesta situació degradada imaginant uns altres models físics de pensament que esquiven aquesta idea equivocada. A quina altra cosa, a més del cos, podria assemblar-se el pensament físic? El membre de la Resistència francesa cec Jacques Lusseyran, quan va escriure sobre el sentit intern de visió que li va permetre veure i manejar formes i pensaments, el va descriure com un llenç o una pantalla mental il·limitats que existien “alhora enlloc i a tot arreu”. El matemàtic cec Bernard Morin va explicar d’una manera semblant com va preveure el procés de girar a l’inrevés una esfera. I és el mateix amb l’objecte coreogràfic: és un model de transició possible d’un estat a un altre en qualsevol espai imaginable. Un exemple d’una transició semblant ja existeix en una altra pràctica artística basada en el temps: la partitura musical. Una partitura representa les possibilitats dels fenòmens perceptius per incitar l’acció, el resultat dels quals es pot percebre mitjançant un sentit d’una categoria diferent: una transició a través del cos, del visual a l’auditiu. Un objecte coreogràfic, o una partitura, està obert per naturalesa a una gamma completa d’incitacions fenomenològiques perquè reconeix el cos com un element completament dissenyat per llegir d’una manera constant cada senyal de l’entorn. Faig aquest comentari en relació amb Lusseyran i Morin per presentar les possibilitats múltiples de la nostra professió. La visió interna de Lusseyran li va permetre veure topografies i projectar moviments estratègics de grups de persones. Morin va veure un esdeveniment a l’espai de la seva ment que va traduir amb habilitat hàptica en escultures i posteriorment en el llenguatge universal, encara que una mica hermètic, de les matemàtiques. Els seus cossos, força sòlids, posats en moviment per la força de les seves idees, van deixar rastres molt perceptibles d’aquelles idees en el món real; d’enlloc a algun lloc, no a tot arreu, i ja no exclusivament dins dels seus cossos. Però, i si per un moment observem la situació de l’acció coreogràfica? Històricament la coreografia ha estat indivisible del cos humà en acció. La idea coreogràfica tradicionalment es materialitza en una cadena d’acció corporal amb els moments de la seva actuació com a primers, últims i únics exemples d’una interpretació particular. La representació de la idea no es manté i no es pot repetir en totes els seves dimensions de cap altra manera. Tan punyent com pot ser la fugacitat de l’actuació, la seva naturalesa transitòria no dona cabuda a una avaluació ininterrompuda, o ni tan sols a la possibilitat de lectures objectives i clares des de la posició que el llenguatge ofereix a les ciències i altres branques de les arts que deixen artefactes sincrònics per a una inspecció detallada. Aquesta manca de persistència a través del temps, com el cos mateix, és alhora natural i sospitosa. La irrecuperabilitat de la interpretació coreogràfica, malgrat que possiblement engendra una emoció nostàlgica, potser també recorda a l’espectador els fonaments morbosos d’aquell mateix sentiment. Potser estem en el punt de l’evolució de la coreografia en què cal distingir entre l'establiment de les seves idees i les seves maneres tradicionals d’interpretació? No per insatisfacció amb la tradició, sinó més aviat fent un esforç per modificar la condició temporal de les idees incumbents en les actuacions, per prolongar de manera visible els principis organitzatius. Seria concebible que les idees que ara es consideren lligades a una expressió sensitiva poguessin existir realment en un altra condició duradora i intel·ligible? Un objecte coreogràfic no és un substitut del cos, sinó més aviat un lloc alternatiu des d’on es pugui comprendre la incitació i l’organització possibles de l’acció. Idealment, els conceptes coreogràfics d’aquest tipus atraurien un públic atent i divers que finalment entendria i, si tot va bé, advocaria per les manifestacions innombrables, antigues i noves, del pensament coreogràfic. Fitxa artística: Concepció: Dana Caspersen, William Forsythe, Joel Ryan Plàstic, ventiladors, so: Cortesia de l'artista Direcció de l'estudi d'objectes coreogràfics: Julian Gabriel Richter Direcció tècnica i d'il·luminació de White Bouncy Castle: Marek Lamprecht Equip tècnic per a White Bouncy Castle: Lotte Grenz, Kalle Kretschmer Una coproducció de William Forsythe i Group.ie. Aquest objecte coreogràfic va ser un encàrrec d'Artangel (Londres). Instal·lació presentada conjuntament pel Grec 2019 Festival de Barcelona i el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Actualizado

el 12 jul de 2019

Contactar

¿Quieres contactar con el gestor de la ficha?

Descubre más obras en ARTEINFORMADO

{{ artwork.title | limitTo:16 }}, {{ artwork.year }}
{{ artwork.artistName | limitTo:28 }}
Compártelo en redes
01 jul - 30 jul
Certamen en Madrid, España
ArtCity

Descárgate ArtCity, la app que te dice que exposiciones tienes cerca.

Más información

¡Suscríbase y reciba regularmente nuestro Boletín de Noticias del Mercado del Arte!

Suscribirme
volver arriba