Triar com a títol 'El silenci després de Vermeer' per a una exposició de pintura no deixa de ser una declaració de principis; ni que sigui en constatar que la poesia és la menys innocent de les activitats. De fet, en tota l'obra del pintor de Delf hi ha una poètica inherent, gairebé obsessiva, que recorre la totalitat de la seva producció. I això, gens casualment, enllaça amb la mirada de Maise Corral: la poesia suggereix més que no pas mostra. I, precisament, de la barcelonina resident al Masnou en podem descobrir aquest tret fonamental de la seva obra, dins el marc d'una exposició que tindrà lloc en el Centre d'Art Marçó Vell.

Maise Corral reinterpreta amb mirada moderna Johannes Vermeer (1632-1675) en una clara aposta de renovació pictòrica que troba en els orígens el seu impuls. De les imatges d'aire clàssic, figures ... fragmentades de Venus Capitolines o de busts romans antics, la pintora del Masnou s'instal·la en un diàleg amb el pintor de La noia de la perla. Una conversa a dues bandes amb la llum com a protagonista; tractant-se de Vermeer no podria ser altrament i, en aquest sentit, Maise Corral juga amb l'atmosfera lumínica, tot creant un aire ambigu, una mena de 'suspensió' del temps que té la virtut d'invertir el procés contemplatiu. Ara, l'espectador ja no és un ens passiu, ans esdevé part activa i, en certa mesura, es veu obligat a interrogar-se davant el llenç d'una obra com El temps detingut -reeixida per la seva concepció integral, en tant que díptic on se'ns mostra la grafia de la carta llegida a l'escena per la noia.

Pel que fa a la llum, la pintora explica: 'en el llenç, la llum no existeix; en tot cas hi ha un joc de contrastos entre els colors, clar-obscurs que generen en la percepció visual, un efecte on es suggereix una claror matèrica.' Així doncs, l'atmosfera -la 'llum creada'- permet deixar in-explicat tot el relat. Aleshores, imbuït per la pregunta, només l'observador té el poder de completar l'obra. Un poema ho expressa bé: 'nada hay más hermoso que lo imaginado, ni más bello que lo sugerido.' Per descomptat, això implica un anhel de transcendència -el silenci al qual remet el títol de l'exposició.

En aquest joc de miralls entre poesia i art pictòric, totes les coses, els objectes, les natures mortes, les targetes de crèdit, els collarets de perles, les rajoles del terra i, fins i tot, els plecs d'una cortina, tot respon a un ordre espacial unificat per la naturalesa de la llum creada. En mots d'Adorno: la tensió entre els objectes és consubstancial al temps del quadre. I faig bé en parlar de temps. Puix que, l'equilibri entre les parts és el temps sedimentat sota l'imperi de la llum. Tot interacciona bé. Maise Corral juga, doncs, amb la paradoxa: homenatge al temps de Vermeer, alhora que proposa mirar el passat amb ulls moderns. Tot està per dir: la història de l'art és un viatge als orígens.