L'expressió pictòrica és per a Benjamín Torcal una necessitat vital; una exigència de la pròpia existència. De fet, cadascuna de les seves obres es converteix en un espai de confrontació en el que l'artista llença a l'espectador referències filtrades per la seva actitud vital; unes referències que tenen la seva arrel en els conceptes de la mitologia clàssica.

La seva obra tracta d'expressar estats d'ànim mitjançant una relació de forces compositives i cromàtiques que es tradueixen en dualitats (amor-odi, tradició- modernitat, construcció-destrucció, abstracte- figuratiu). Són imatges que metamorfosegen  la realitat, ampliant fraccions i detalls d'aquesta fins a convertir-los en abstractes percepcions disgregades i esmicolades. Impressions de brillants colors, d'esclats lumínics, encara que sempre ens cal intuir d'on prové aquesta instantània per poder-la relacionar amb l'entorn original. ... Són aparences sobtades, obtingudes per una progressiva fragmentació i multiplicació de les seves referències, les que utilitza en la seva pintura. El mateix valor de fragment, de retall, de part d'una realitat més àmplia, és el que desenvolupa l'artista i que no són res més que aspectes transversals que pugnen entre la realitat i la ficció. Són visions que es neguen a quedar-se fixes; es mouen dins de la tela i ho fan obrint i tancant els espais en un aparent silenci, però carregades d'activitat.

Un fil conductor connecta el conjunt de les seves obres gràcies a un llenguatge basat en el gest expressionista, que es relaciona directament amb els seus ímpetus i emocions, però que es contraresta amb una estructura edificadora, amb uns espais controlats i mesurats, que composen aquesta expansió, provocant un sentit d'integració.

En les seves peces el gest esdevé el protagonista d'un moviment captat i retingut. La figuració està sempre latent, però el seu protagonisme queda seqüenciat en trams de visió. En algunes obres apareixen animals, especialment ocells en general i pardals en particular per buscar una connexió amb el que pot significar aquest vol cap al transcendent. Una pintura que fa del gest un signe autònom i crea una expansió existencial d'extraordinària fluïdesa de línies; un cumul d'àgils i enèrgiques pinzellades que vibren incisivament per dir-nos que res de la realitat té l'estabilitat i el significat precís de la forma. Tot el clima mental de Benjamin Torcal  sembla al·ludir a la continuïtat indeturable del temps i a la impossibilitat de retenir el destí.