Josep Güell Barcelona, 1950. Les imatges elaborades per Güell, com els títols de les seves obres, es refereixen amb freqüència a un estat vital de nuesa, de malenconia. Situen la realitat fora de l’espai i del temps per convertir-se en reflexions, metàfores més enllà de la percepció visual. Güell mesura els elements significants amb parquedat, posant en escena el just per expressar allò que sent, que intueix. Aquestes obres de forta càrrega visual deixen oberta una via perquè la mirada es desplaci a favor de la reflexió o, almenys, a favor d’un joc d’analogies i de relacions extra-visuals. La construcció narrativa de cadascuna de les obres defuig, així, la fragilitat pròpia de l’instant i transmet necessàriament intensitat i atenció.