Les obres d'art han de disposar de diverses premisses, entre altres, contundència formal, originalitat tradicional i eficàcia conceptual. Les obres escultòriques, a més, no només han de funcionar sobre plànol, on tot és perfecte -o quasi-, sinó en un pla alçat.

La Maïs aconsegueix aquesta comunió. A banda, ella té un valor afegit: ser dona i escultora. Ho dic perquè si l'ofici d'escultor és dur, ser dona artista en una societat on encara costa el ple reconeixement d'aquest col·lectiu, ho és més. Sí, encara hi ha rols masclistes dins la jerarquia artística. Sí, encara la maternitat aparta moltes creadores del seu camí per dedicar-se a la família i als fills. Sí, encara que una dona tingui més pes artístic en una relació entre dos artistes, al gènere masculí li costa de pair aquest fet. Sí, potser dins el món de ... la cultura no es pega, però les bufetades psicològiques fan més mal. Estem el segle XXI i constatar aquestes desigualtats no produeix gens de gràcia.

La Maïs, com altres creadores -Carmen Calvo, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Mayte Vieta...- no té les coses fàcils. Per tot això, té aquest doble mèrit, aquest doble valor afegit ser dona i artista. Si ho mirem fredament, no hauria de ser un valor però amb la societat que tenim ho és. Ella va dur a terme una magnífica exposició a l'Edifici Miramar de Sitges, on des de l'Ajuntament -i des de la meva posició de tinent d'alcalde i regidor de cultura- estem realitzant un gran esforç per reivindicar l'art del nostre temps, dels nostres creadors i, així mateix, per la igualtat de gèneres. Una exhibició que va comptar amb un complet catàleg retrospectiu, on es percep una evolució coherent, particularment crec cap a millor, d'una treballadora creativa infatigable. Una obra on es reflecteixen les seves vivències personals, els seus moments més durs, les seves il·lusions o decepcions, tota una vida.

Després ha participat i col·laborat en els diferents projectes que li vam demanar, des de l'exposició col·lectiva en homenatge al Quixot que va visitar diferents indrets del Marroc, Tunísia i Egipte.

Un altre projecte en que va participar va ser l'exposició col·lectiva en homenatge a Martin Luther King i el seu mític discurs 'Tinc un somni', que va recórrer diferents ciutats dels Estats Units: Nova York, Detroit, Atlanta, Montgomery, Menphis i Chicago, i actualment continua el seu recorregut per Espanya: Sitges, Valladolid, Marbella...

També ha col·laborat a l'exposició 25 poetes, 25 artistes, 25 anys sense Vicente Aleixandre. Una altra col·lectiva que inaugurada a Sevilla, va anar a Las Navas del Marqués, Miraflores de la Sierra, Madrid, Sitges, Màlaga, Valladolid... i que a partir del mes de setembre del 2010 anirà de la mà de l'Instituto Cervantes a diferents indrets africans i europeus.

I m'he deixat pel final un altre projecte que penso que va ser de molta qualitat '8 dones, 8 països', una magnifica exposició, a cura de Marta Darder, que va unir dues artistes de cada continent, amb un cert paral·lelisme amb el que comentava abans de la revindicació de la dona artista. La vam inaugurar a Sitges, i va estar a Madrid i Sevilla.

Ara aquesta nova proposta amb el seu estil personal, ens mostra la seva darrera obra, totalment coherent amb la seva trajectòria anterior. Desitjo que sigui un èxit total la seva exhibició en aquestes meravelloses terres brasileres.