L’Arxiu Fotogràfic mostra la vida a les barraques de la Perona a través de l’objectiu d’Esteve Lucerón
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (Pl. Pons i Clerch, 2 2a planta) presenta l’exposició temporal “Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent”, que es podrà visitar a partir del 25 de novembre i fins al 22 de maig de 2022. La mostra recull el projecte que Lucerón (La Pobla de Segur, 1950) va desenvolupar a l’assentament barraquista de la Perona entre 1980 i 1989.
Situat al districte de Sant Martí i enderrocat abans dels Jocs Olímpics, la Perona va ser un dels darrers barris de barraques de la ciutat. El fotògraf, amb un compromís militant pels problemes socials, va fotografiar la quotidianitat d’aquella comunitat gitana a la perifèria de les perifèries.
L’exposició està integrada per 92 tiratges fotoquímics realitzats a partir dels negatius originals del fons fotogràfic de Lucerón. Es mostren també en un quiosc interactiu...més de 100 fotos seleccionades d’entre el fons de 2.000 negatius i contactes que l’any 2017 Esteve Lucerón va donar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Esteve Lucerón mai s’ha dedicat professionalment a la fotografia, però el seu reportatge constitueix una fita essencial del documental barceloní. La seva obra ha estat exposada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i l’any 2015 el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía en va adquirir unes fotografies.
“Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent” està acompanyada d’una exposició virtual que es pot visionar al web de l’Arxiu Fotogràfic i que permetrà, un cop clausurada la mostra, poder seguir visionant l’exposició.
-------------------------------------------
Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent
El nom d’Esteve Lucerón Navarro (La Pobla de Segur, 1950) ha quedat associat per sempre a la Perona, el barri de barraques que va néixer el 1947, fruit de la manca endèmica d’habitatges a la ciutat de Barcelona. Estava situat, seguint la ronda de Sant Martí, per sota de les vies de rodalies, entre el punt on ara hi ha el pont de Bac de Roda (1987) i l’antic emplaçament del pont del Treball Digne, a tocar del barri de la Verneda, amb una extensió aproximada d’uns dos kilòmetres de llargada.
Si durant els anys trenta del segle XX la població resident en aquest tipus de construcció es va mantenir estable, a partir dels anys quaranta, i especialment a partir del desarrollisme franquista dels cinquanta, el fenomen barraquista va experimentar un creixement sense precedents. El barri de la Perona va néixer en aquest context i fins als anys seixanta va estar integrat per unes dues-centes barraques. Amb la desaparició de les barraques del Somorrostro (1966) i d’altres de diferents nuclis de Montjuïc se’n va incrementar el nombre fins al miler i el dels veïns a 5.000.
Quan Esteve Lucerón va iniciar el seu projecte fotogràfic a la Perona l’any 1980, la població paia ja havia marxat del barri gràcies a un programa de “degoteig” de 5
reallotjaments. Amb l’objectiu d’afavorir la integració dels gitanos allà on fossin reallotjats més endavant, des de l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament es va idear un pla d’acció en què “el reconeixement de les particularitats de la cultura gitana i la participació d’aquesta població en la societat paia era la línia ideològica que calia seguir en qualsevol programa. L’educació i la formació laboral segons les característiques específiques de la població havien de permetre la integració en els nous habitatges de reallotjament”.
L’any 1985 Esteve Lucerón, quan ja feia cinc anys que havia iniciat el seu projecte documental, va començar a treballar al magatzem dels tallers de formació ocupacional que el Patronat Municipal de l’Habitatge havia organitzat de cara a la inserció laboral o social dels veïns d’ètnia gitana de les barraques. Aquesta situació li va facilitar encara més l’accés a un territori que repel·lia els fotògrafs professionals. Lucerón, de caràcter tranquil i amb un compromís militant pels problemes socials, es va introduir sense l’ajut d’intermediaris entre les famílies gitanes i va fotografiar el dia a dia d’aquella comunitat a la perifèria de les perifèries.
Lucerón va estudiar fotografia al Centre Internacional de Fotografia Barcelona (CIFB) i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC).
Els seus referents fotogràfics més importants són Lewis Hine, Jacob Riis i els fotògrafs de la Farm Security Administration, com ara Walker Evans o Dorothea Lange, fotògrafs que van documentar la misèria dels humils amb la finalitat que l’Administració hi posés remei. El seu reportatge, veritable referent de la fotografia documental barcelonina dels anys vuitanta, serà l’únic que restarà quan les memòries individuals ja no tinguin capacitat de recordar aquell barri que la immensa majoria de barcelonins mai vam trepitjar.
El projecte sobre la Perona d’Esteve Lucerón començaria a difondre’s a partir del 2010 amb dues publicacions impreses. Fins aquell moment era conegut en cercles estrictament fotogràfics que valoraven el seu projecte sobretot per les seves referències a alguns autors del relat fotogràfic nord-americà del segle XX. Com Lucerón mateix recorda, després de la seva primera exposició l’any 1990 a la galeria Maple Syrup, una sala petita ja desapareguda del barri de Sant Pere regentada per l’inefable Xavier Ripoll, les fotografies de la Perona no es van tornar a exposar fins el 2010. Va ser a partir d’aquella data, quan els consensos que giraven entorn dels Jocs Olímpics feia anys que s’havien volatilitzat, que les seves fotografies de la Perona es van difondre àmpliament i el seu projecte es va convertir en una fita del documental barceloní.
Un dels aspectes que crida més l’atenció de les fotografies d’Esteve Lucerón són les imatges de sororitat entre les dones gitanes. Les seves fotografies no responen als arquetips idealitzats de la feminitat gitana consensuats durant el segle XX o fins i tot de Jacques Léonard. Les dones apareixen amb una entitat que, per sobre d’una divisió del treball en el si de la família, es reconeixen en un rol molt més important que el dels homes: la família i la comunitat resisteix, només, si hi són elles.
A la Perona, Esteve Lucerón va fotografiar el territori, la vida al carrer, els àpats familiars, les criatures, les parelles, les dones, els patriarques i els ganàpies. Uns veïns organitzats desballestant palets de fusta per fer llenya. Els homes i les dones que assistien als tallers del Patronat Municipal de l’Habitatge. L’escola d’adults. Quasi tot el treball va ser fet amb una Canon de pas universal, mentre que la Mamiya de 6x6 la va reservar per a alguns retrats.
Hi ha fotografies, però, en què no surt ningú: són els espais buits. Un pati amb la taula bruta després d’un àpat; un habitacle amb un llit, una vitrina i una cuina; una taula amb un televisor que també serveix de taulell de cuina. La imatge d’una absència que reforça la presència de vida, de l’espai habitat. Petits caos domèstics. D’aquestes fotografies n’hi algunes que desconcerten per una espècie de diacronia visual, les dels pisos on van ser reallotjades algunes famílies i on les seves pertinences no encaixen en la nova arquitectura. Tot el reportatge documenta una perifèria territorial i cultural en la qual l’ambigüitat, la indefinició, el desencaixament, la provisionalitat i, finalment, el desarrelament en són els denominadors comuns.
Malgrat no haver-se dedicat mai professionalment a la fotografia, el reportatge d’Esteve Lucerón de la Perona constitueix una fita essencial del documental barceloní. La seva obra ha estat exposada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i l’any 2015 el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía en va adquirir algunes fotografies.
El 2017 Esteve Lucerón va donar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona els negatius i els contactes d’aquest documental extraordinari integrat per 2.000 fotografies.
Entrada actualizada el el 24 nov de 2021
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
