Els darrers mesos, amb el país totalment intervingut, la repressió ha anat augmentant fins a punts inimaginables, com la retirada d’obra artística en una de les exposicions de més relleu en el territori espanyol, ARCO 2018, a Madrid. És en aquest punt on Fita i la direcció de l’exposició, indignats pel que està succeint, estableixen una relació directa entre els títols de l’obra que s’exposa, els seus sinònims i el seu significat, en relació als fets que el poble, el nostre país, pateix.
La mostra és un plec més en el REPLEC, en l’anar fent replecs, en què hem entrat. És una SINUOSITAT fins a la TORTUOSITAT o, si voleu, és l’ONDULACIÓ més extrema, amb CORBES i molts REVOLTS, d’una realitat plena de GIRAGONSES, fruit de MEANDRES, sovint ocults però existents i vius. No es poden amagar. No hi ha LAPSE.
En definitiva és en el SADOLL poder expressar, en i amb...l’abstracció plàstica, fins a ENFASTIDIR o FASTIGUEJAR probablement algú. Perquè hom està MOLEST, EMPIPAT, CANSAT de tanta intolerància per part dels que ens governen. S’ha arribat a un punt d’estar ATABALAT, TIP, millor dit FART, de què es limiti la llibertat d’expressió dels ciutadans, dels artistes, caminant enrere cap a ideologies passades, crèiem superades després d’una llarga dictadura. Tal com ens explica Fita: “Un dictador que de ben jovenet amb les seves arts i manyes em va fer plorar, en haver de cantar amb el braç enlaire i dret dalt d’una cadira un himne imposat”.
Entrada actualizada el el 13 mar de 2018
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
