El Museu de Reus (raval de Santa Anna, 59) presenta l?exposició ?Fortuny, el mite?, una mostra coproduïda per l?Institut Municipal de Museus de Reus i el Museu Nacional d?Art de Catalunya. Es tracta de la principal activitat de l?Any Internacional Fortuny Reus 2012-2013 i constituirà una completa mostra que resseguirà la trajectòria artística de Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838 - Roma, 1874) a través de quaranta-cinc obres de l?artista, des de les obres més primerenques fins la seva darrera etapa pictòrica.

Aquest projecte expositiu, compartit entre el MNAC i el Museu de Reus, ha posat en comú fons pictòrics d?importants institucions del país i de col·leccions particulars per bastir una exposició excepcional.

El Museu Nacional d?Art de Catalunya (principal cedent de peces), el Museu de Montserrat, la Reial Acadèmia Catalana de les ... Belles Arts de Sant Jordi i el mateix Institut Municipal de Museus presenten algunes de les peces més rellevants dels seus fons fortunians. De fet, des de l?any 1974 no s?havia organitzat a Reus una exposició tan àmplia dedicada a l?obra i la trajectòria de Marià Fortuny, per la qual cosa es pot parlar d?un esdeveniment artístic històric a la ciutat de Reus.

?La vicaria?, ?El col·leccionista d?estampes?, ?Nen a Portici? o ?Ferrador marroquí? són algunes de les obres mestres que es podran admirar en aquesta exposició, que és el resultat del treball conjunt entre el Museu Nacional d?Art de Catalunya i l?Ajuntament de Reus (Institut Municipal de Museus de Reus).

Els comissaris de l?exposició són dos experts en la figura del pintor reusenc: el professor d?Història de l?Art de la URV, Jordi Àngel Carbonell, i el cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC, Francesc M. Quílez.

El nombre de peces procedents del MNAC és considerable: produccions tan representatives com ?El col·leccionista d?estampes?, ?La vicaria?, ?Il contino? o ?Platja africana?, han deixat provisionalment la seva residència, del Palau Nacional de Montjuïc, per poder ser contemplades a la ciutat de naixement del pintor, en el marc de l?exposició del cent setanta-cinquè aniversari del naixement.

?FORTUNY, EL MITE?

ÀMBITS I CONTINGUTS DE L?EXPOSICIÓ

Text introductori

Marià Fortuny Marsal (1838-1874) ha estat el paradigma del triomf artístic internacional. La carrera fulgurant, estroncada en el moment més creatiu i de més popularitat, convertí la seva figura en un mite cultural que ha sobreviscut fins a l?actualitat. Així mateix, pintures com ?La vicaria? s?han convertit en veritables icones de la nostra cultura. En el seu moment, el succés extraordinari de les seves obres va provocar el sorgiment d'una munió de seguidors que imitaren el seu estil tot convertint-lo, en la majoria de casos, en una simple recepta d?èxit comercial. Tot i això, la seva aportació a la pintura vuitcentista va més enllà; el concepte pictòric desenvolupat els darrers anys de la seva trajectòria fou una veritable lliçó per als creadors més joves i renovadors que protagonitzarien la modernitat artística a les darreres dècades del segle XIX.

La celebració del 175è aniversari del naixement del pintor ha estat una oportunitat immillorable per organitzar una exposició amb algunes de les creacions que el portaren a la fama universal. La mostra, que ha estat organitzada pel Museu de Reus i el Museu Nacional d?Art de Catalunya, reuneix obres de l?Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, del Museu de Montserrat, del Museu de Reus, de col·leccions particulars i sobretot del Museu Nacional d?Art de Catalunya, que ha aportat algunes de les obres més emblemàtiques de l?artista. Produccions tan representatives com ?El col·leccionista d?estampes?, ?La vicaria?, ?Il contino? o ?Platja africana? han deixat provisionalment la seva residència, del Palau Nacional de Montjuïc, per poder ser contemplades a la ciutat del naixement del pintor, en el marc de l?exposició commemorativa.

 (Àmbit 1)

La imatge de l?artista

Des de l?època renaixentista, l?exercici de fer el propi autoretrat va constituir una pràctica molt estesa entre els artistes. La representació del propi rostre, isolat o acompanyat de les eines de l?ofici, havia estat una forma de vindicar la condició noble del treball artístic. També venia a cobrir els períodes d?escassetat, o absència, d?encàrrecs. És evident que, en el context vuitcentista, la situació de l?artista havia millorat i el reconeixement públic que Fortuny va tenir en vida n?és un bon exemple. Són pocs els autoretrats del pintor que es conserven, per bé que, com a contrapunt, i a diferència d?altres períodes anteriors, l?aparició de la fotografia va contribuir a difondre la seva imatge, fins al punt d?esdevenir una icona molt popular. La idea d?emmirallar-se, en el sentit més literal de l?expressió: la de fer servir un mirall per retratar-se, havia estat superada per la invenció d?un procediment tècnic que tenia un efecte multiplicador.

(Àmbit 2)

La influència romàntica

Després d?una etapa d?aprenentatge a la seva ciutat nadiua, al costat del pintor local Domènec Soberano (1825-1909), Fortuny es va traslladar a Barcelona per continuar els seus estudis en l?ambient academicista de l?escola de la Llotja, considerat el principal centre formatiu de l?art català. En aquest marc, es va familiaritzar i amarar de l?estil romàntic vigent, conreat pels seus mestres, entre els quals sobresurt la figura de Claudi Lorenzale (1816-1889), principal referent del nostre pintor. Sense menystenir la influència dels models acadèmics, fonamentats en l?exercici de la còpia i la repetició de les estampes i l?estatuària clàssica, Fortuny sempre va observar una actitud d?eixamplament de la seva sensibilitat. Sens dubte, en aquests inicis, la pràctica de l?observació natural, que va donar lloc a una important producció paisatgística, palesa una necessitat de complementar la formació reglada amb experiències més autodidactes.

 (Àmbit 3)

La pintura de gènere

Entre les temàtiques conreades per Fortuny, la denominada pintura de gènere va ser una de les que més va contribuir al seu reconeixement social i comercial.

Coneguda popularment amb el terme de pintura de casaques, aquesta temàtica, molt ben apreciada per la clientela adinerada de l?època, va ajudar a introduir-lo en el mercat internacional, incloent-hi l?existència d?uns comitents nord-americans molt importants i amb un alt poder adquisitiu. Per arribar a assolir aquest èxit, va ser molt determinant la complicitat del gran marxant de la pintura internacional, Adolphe Goupil (1806-1893), qui va ajudar a obrir-li les portes dels col·leccionistes europeus i nord-americans. Sense fer una aportació inèdita, el tractament de Fortuny destaca per la seva originalitat i per la seva contribució a la renovació d?un gènere que corria el risc d?entrar en una dinàmica repetitiva i esllanguida.

(Àmbit 4)

L?orientalisme

L?expansió de l?orientalisme pictòric a Catalunya a la segona meitat del segle XIX es deu principalment a Marià Fortuny. Les seves composicions van tenir un gran ascendent en la percepció del món islàmic de molts artistes coetanis i contribuïren a la creació dels clixés i estereotips que es repetiren fins a la sacietat en la pintura d?aquest gènere. Des del punt de vista cronològic, i en el marc europeu, es pot considerar Marià Fortuny com a un dels exponents més joves i destacats de la generació dels pintors que triomfaren a les dècades centrals de la centúria i que es caracteritzaven per una visió de la societat islàmica sense tants apriorismes com els que manifestaven els artistes romàntics de les promocions anteriors.

(Àmbit 5)

L?ascendent dels grans mestres

Considerat com a un pintor imaginatiu, dotat d?unes facultats artístiques incomparables, Fortuny és deutor d?una tradició pictòrica precedent, que li serveix com a motor per impulsar el seu creixement. En aquest sentit, moltes de les seves produccions s?emmirallen en les composicions dels autors que formen part del cànon pictòric occidental. La pràctica de copiar els models dels grans mestres forma part de la seva condició d?artista, fins al punt que són nombroses les còpies d?obres de Velázquez, Rembrandt, Goya o Ribera.

Tanmateix, al costat dels exercicis mimètics, la lliçó dels ?antics? també li serveix com a revulsiu creatiu, com a una font d?inspiració que li permet revisar les temàtiques conreades pels pintors barrocs, aprofundint en l?estudi i la resolució dels problemes compositius. A diferència d?èpoques pretèrites no es tracta, però, de rivalitzar amb els predecessors, sinó de ser permeables a la seva experiència.

(Àmbit 6)

Visió directa

Al marge de la producció de gènere, Fortuny sempre traduí a la pintura els aspectes pintorescos del món que l?envoltava. Fou, però, a partir del seu triomf a la Sala Goupil de París la primavera de 1870, quan l?artista va començar a desenvolupar un estil més personal i uns temes més propers al seu entorn. Les obres fetes a Granada i sobretot les posteriors a Portici són el millor exemple d?aquesta evolució cap a una pintura molt més expressiva i formalment agosarada. El seu estil es fonamentaria en el protagonisme d?una llum rutilant, del cromatisme viu i de la factura esbossada de pinzellada àgil i empastada. Es pot pensar que, si l?artista no hagués traspassat prematurament, l?evolució del seu estil l?hagués portat a plantejaments afins als dels impressionistes. Fins i tot el seu luminisme podria haver estat un plantejament alternatiu a la manera de fer dels pintors francesos.aquest sentit, l?alcalde fa un balanç positiu de l?Any Internacional Fortuny 2012- 2013 i ha afegit que aquest esdeveniment ?ha fet possible donar un impuls no només al nostre patrimoni museístic, sinó també al del conjunt de la ciutat?.

El director del Museu Nacional d?Art de Catalunya, Pepe Serra, senyala que ?aquesta exposició suposa el primer exemple visible de la política patrimonial que el Museu Nacional vol dur a terme a escala nacional, col·laborant amb els diferents museus del país en l?organització de projectes i exposicions que puguin aportar valor a aquests centres, amb la voluntat d?ajudar a potenciar les seves singularitats i donar visibilitat als museus d?art de Catalunya.?