«La fe i la passió de Miquel Villà cremen com una torxa»
Joan Merli, 1937
L’Espai 3 de la Sala Parés acull una exposició monogràfica de Miquel Villà (1901-1988), un dels artistes més personals del segle XX. La mostra està conformada per una vintena de quadres de diferents etapes de la seva trajectòria, els quals van des de composicions de finals de la dècada dels anys vint – quan a París començà a configurar els trets diferencials del seu plantejament pictòric – a obres dels períodes viscuts a Llatinoamèrica com, per exemple, de Tucumán o Choroní. Igualment, destaquen teles realitzades a començaments dels anys trenta tant a Barcelona com a El Masnou, però també altres de les seves estades recurrents a La Pobla de Segur o dels viatges a Eivissa i Altea. En definitiva, una selecció de peces que posen de manifest la qualitat pictòrica de Miquel Villà, el tractament diferencial de...l’arquitectura, el paisatge, la figura i el bodegó, i l’evolució de la seva obra fins al seu traspàs, ja com artista consolidat.
Miquel Villà, sobretot a partir de finals de la dècada dels anys quaranta, construí l’arquitectura dels seus quadres – tant pel que fa a la composició i les parts que la conformen com a la representació dels elements que s’hi disposen – a partir de la utilització de la geometria pura. Tot sembla quedar reduït a volums regulars, una síntesi de la forma i els objectes a representar que deriva de la concepció pictòrica de Paul Cézanne i altres autors com Maurice de Vlaminck, per mencionar només dos dels seus principals referents. Així, les cases, els carrers, els racons, les ombres i, fins i tot, el celatge o el mar, són generats a partir de línies rectes que creen superfícies planes sobre les quals el pintor juga amb la matèria i els colors, els quals són combinats per aconseguir un ritme visual harmònic. La composició és concebuda, doncs, com una arquitectura rectilínia i ordenada, insistint en el concepte que Rafael Santos Torroella associava a Villà: “cap pintor tan arquitecte com ell”. Pintor ‘arquitecte’ i d’arquitectures, emprant un llenguatge basat en la síntesi formal i la regularitat resultat de la combinació i ordenació dels volums.
La producció de Villà esdevé una reflexió sobre com transcendir la representació pictòrica tradicional. Amb la seva tècnica personal basada en el tractament de la pasta de manera profusa i amb grans densitats, Villà fou capaç de jugar amb les dimensions, els espais i la volumetria, apostant per un plantejament físic i textural de la pintura. La composició rectilínia és la base on disposar capes dinàmiques de pasta que expressen i semblen estar dotades de vida i moviment autònom i lliure, generant així ritmes visuals que emocionen i són fruit d’un treball de la matèria quasi escultòric. Cada objecte i element és concebut pràcticament com un organisme viu. Sobre aquesta capacitat d’emocionar emprant la matèria, Sebastià Gasch afirmava que Villà assolí un tipus de pintura que el crític defineix com a ‘expressionisme anímic’. Igualment, en aquest sentit, recuperem el comentari encertat que escriu Joan Merli a 33 pintors catalans (1937), on remarca que l’artista aconseguí “traslladar a la tela les qualitats de les matèries i de llurs superfícies, la pell granada de la taronja, l’escorça de pi, els guixos i la calç de les façanes i les esberles, la crosta daurada d’un pa torrat a pagès, la densitat blava del mar i l’escuma de la mar picada […] tot això pastat amb emoció, amb una força autèntica que no confia en l’atzar ni adultera la brutalitat del realisme”.
El vincle de Miquel Villà amb la Sala Parés va ser constant i regular, especialment a partir de 1963, any en què va passar a formar part del grup de pintors habituals de la galeria, exposant de manera recorrent la seva producció. No obstant, la primera exposició de Villà a la Sala Parés se celebrà el mes de gener de 1929, quan encara vivia a París – ho va fer de 1922 fins 1930 -, i dos anys després de la individual a les Galeries Dalmau (1927). A la mostra de la galeria de Petritxol, presentà una vintena d’obres, sobretot paisatges parisencs i alguns del Masnou, a més de quatre figures. Tot i la bona acceptació per part de la crítica barcelonina, comercialment l’exposició fou un fracàs absolut. No obstant, fou clau perquè el marxant Joan Merli l’incorporés com un dels seus representats, juntament amb noms com Emili Bosch-Roger, Carme Cortés o Emili Grau Sala, entre altres. A partir d’aquest moment, l’artista s’estabilitzà econòmicament i va poder viure de la seva obra, realitzant exposicions a sales com les Galeries Laietanes (1930) i regularment a les Galeries Syra entre 1935 i 1962. Igualment, tant a través de les mostres a la Galería Estilo (1943 i 1945) i, sobretot, de les diferents col·lectives de l’Academia Breve de Crítica de Arte i el Salón de los Once a la dècada dels quaranta i cinquanta, Villà fou expositor constant a Madrid amb bona acollida i cert èxit comercial. Durant aquest període, Villà es consolidà també al mercat internacional, participant a les exposicions del Carnegie Institute (de 1935 a 1938 i de 1950 a 1951), a les Biennals Hispanoamericanes (Madrid, 1951; l’Havana, 1954; Barcelona, 1955) i a les Biennals de Venècia (1950, 1952 i 1956).
La present exposició és un pas més en favor de la recuperació de la figura de Miquel Villà – redescobert per uns, desconegut per altres – , l’obra del qual, tret d’alguns museus i projectes expositius puntuals recents, no ha estat entesa i exhibida amb regularitat. El seu estil únic i inconfusible, pur i ple de màgia, sorprèn i emociona per com l’artista emprà els colors, jugà amb la geometria per definir les formes de la natura i l’arquitectura i, sobretot, manipulà la matèria per fer-nos vibrar, regalant-nos una pintura en moviment que és sempre un esclat de vida.
Sergio Fuentes Milà
Entrada actualizada el el 25 ene de 2024
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
