-------------------------------------------------------

-------------------------------------------------------

L'exposició presenta una sèrie de treballs recents de Salvador Juanpere. Totes les obres, -escultures, dibuixos, i instal·lacions- incideixen en la temàtica que l'escultor ha anat desplegant ... els darrers anys que 'aborden temàticament l'espai de treball de l'artista, el propi taller de l'escultor. Els utillatges, les eines i els instruments que omplen el taller -a més de ser els elements bàsics que serveixen per donar forma a les seves obrestambé esdevenen espais de pensament per captar, elaborar i produir informació en termes poètics. Sens dubte hi ha una reivindicació romàntica i un pòsit nostàlgic en una certa dissolució/pèrdua de sentit i materialitat, en allò que l'escultor anomena poètica d'instruments pensants. Però, justament aquesta aproximació vivencial als processos de l'escultura mitjançant el metallenguatge esdevé un ric paradigma intel·lectual, alhora que aconsegueix endinsar-nos en un joc de metàfores i ironies estètiques' (Àngels Viladomiu, deu mil hores a l'espai de l'artista.). L'exposició pren el títol de l'escultura Muse épuisée (d'après Brancusi) 2013 que es presenta en primícia a Andorra i que vol ser una relectura irònica i concloent d'un dels artistes de referència de l'escultor.

-----------------------------

Muse épuisée és una escultura de marbre que reprodueix l'obra Muse endormie de Brancusi, que a principis de segle XX s'endinsa en el camí de la modernitat escultòrica, remarcant la forma ovoïdal d'un cap, amb les seves línies suaus i els ulls clucs que evoquen el descans d'una musa, i la consciència de la matèria. Muse epuisée (musa esgotada) s'apropia d'aquella escultura, però si les muses aleshores reposaven en el son, ara apareixen ja esgotades, com la impossibilitat i el moment d'afebliment i clausura de la pròpia modernitat que naixia en l'època de Brancusi. En aquest procés, l'escultura esdevé textual: el text perfora intensament el marbre, deixant en evidència la seva inevitable dependència amb la forma, però també desplaça l'escultura a la funció gairebé de pedestal: és el marbre el que suporta l'adveniment textual de l'art. Afloren doncs unes noves regles del joc amb la fi de la modernitat, que neixen justament, en la pròpia crítica d'un paradigma esgotat, en la consciència d'una modernitat que ja forma part d'un passat.

Paula Juanpere