Per començar aquest 2017, desè aniversari de la mort de Modest Cuixart Tàpies (1925-2007), la Galeria Jecsalis mostra una selecció d’obres de l’artista centrades en la figura humana i el retrat. Malgrat aquest fil conductor, i l’acotat context cronològic de la producció d’aquestes peces, hi podem observar una gran varietat que evidencia la riquesa de matisos dins l’estil de Cuixart. Hem de situar aquest conjunt en un període de gran activitat productiva i expositiva de l’artista, en què se li dediquen exposicions arreu del món (Sao Paulo, Basilea, París, Mèxic) i rep alguns reconeixements, entre ells la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
A nivell artístic, el seu estil segueix amb una forta exploració del seu llenguatge, sempre fidel a constants com l’expressivitat, l’abstracció geomètrica o l’observació de la realitat per transfigurar-la en un nou món plàstic de caràcter espiritual. Tenint en compte que la fundació de...Dau al set va tenir molta influència en la reinterpretació del surrealisme, veiem encara com se’n pot intuir en aquest període una continuïtat a través dels esbossos amb ceres i llapis (1977). Hi reconeixem la presència de la figura humana d’una forma gairebé espectral, transformada en una representació d’alguns dels trets més expressius de la seva sensualitat o del seu misteri, especialment en el tractament dels ulls, un element fortament simbòlic que ens remet a l’època fantasiosa de Dau al set, o l’ús de la línia corba i el color per transmetre una certa carnalitat sobre el paper. Els gargots de 1975, en canvi, són un exemple de com l’espontaneïtat és bàsica en el llenguatge de Cuixart fins al punt de transmetre la immediatesa del dibuix en la representació de figures molt sintetitzades, connectant la mirada amb la gestualitat de la manera més directa possible. El retrat es fa més evident com a gènere pictòric en les dues teles del 1981, inspirant el seu format en les antigues peces tondi en forma de disc i alhora donant als bustos una qualitat de misteri, reforçat pels colors vius dels cabells i roba en contrast amb els colors pàl·lids dels rostres i el fons. Si bé la Imatge esventada (1986) uneix la tendència a l’informalisme dels anys 1950 amb la seva més tardana predilecció per la figuració, el quadre Orlando Liberto (1985-86) és una obra d’una gran maduresa, amb un caire místic marcat per la geometria, la composició i un color ple d’una llum imaginària. El retrat és més intimista, crea una imatge lírica que encomana un estat d’ànim gràcies a una acurada atenció a la forma.
El conjunt exposat és, per tant, una manera d’endinsar-nos en una etapa molt concreta de l’obra de Cuixart per descobrir-hi la diversitat i l’esperit d’experimentació tan propi de les avantguardes, però amb la poètica tan característica d’aquest pintor.
Alex Roa Casellas
Historiador de l’Art
Entrada actualizada el el 25 abr de 2024
¿Te gustaría añadir o modificar algo de este perfil?
