Emocions de l’“aura” d’un temps passat
Pilar Parcerisas
La cre ació co ntempor ània, guiada per l’esperit de llibertat que ha acompanyat les disciplines artístiques del segle XX, ha deixat camp obert a que l’art de la tapisseria es transformés en art tèxtil, que es decantés amb major o menor intensitat vers els codis de la pintura, l’escultura o la instal·lació interdisciplinària.
En l’art de teixir s’aferma la voluntat de transformar la matèria en art i això li confereix un caràcter simbòlic originari que fa proclamar a l’arquitecte Gottfried Semper que una garlanda és el primer exemple d’objecte tèxtil, mentre que “el nus és el símbol tècnic més antic, al mateix temps que és l’expressió de les primeres idees cosmogòniques que s’han fet a la humanitat”.** D’aquest pensament se’n deriva que el fet de teixir és un dels mètodes que permet accedir a l’assemblatge, al modelatge i també a l’edificació i l’arquitectura.
Kima Guitart,...Silvia Japkin i Dolors Puigdemont han seguit itineraris molt diferents en la seva trajectòria, però coincideixen en l’ús de les matèries tèxtils, en l’aprofundiment en el tèxtil com a camp per explorar i fer aflorar les emocions, però també com a empremta cultural de diverses civilitzacions de la humanitat.
En aquesta proposta que ajunta els itineraris diversos de tres artistes del tèxtil, versos lliures de propostes individuals potents des d’un punt de vista de gènere, hi ha en comú el tractament d’un fet de memòria, que se submergeix en el que és biogràfic o en el que és cultural.
Kima Guitart presenta Plouen pregàries, una obra tridimensional de caràcter simbòlic, inspirada en les banderes de pregàries budistes, i un conjunt de sedes pintades, Mapes de seda, originals del llibre del mateix títol que s’acompanya amb poemes de Susanna Rafart.
Com la pluja, les tires d’organça de seda natural blanca cauen lliurement per moure’s vaporosament i mostrar pinzellades d’aigües de colors, signes daurats que escampen records, pregàries, emocions i esperit de festa des de la blancor ritual dels vestits de núvia que fan memòria de la mare, modista famosa pels vestits de casament. Els mapes de seda son petites pintures all over, miniatures amb vocació d’espai immens, projectat a l’infinit. Com els llibres miniats medievals, aquests mapes escampen símbols, creus, cercles sobre un camp espiritual d’una abstracció profunda, gairebé mística, propera a l’espiritualitat d’un Rothko. L’ús del pa d’or confirma el caràcter sagrat que l’artista vol donar a aquestes cartografies de la intimitat.
Silvia Japkin, argentina d’origen i resident a Barcelona des dels anys vuitanta, abandonà l’estampat i el disseny de teixits per cercar uns altres valors creatius en l’ús de la matèria tèxtil. Ella transporta a la nostra cultura europea i mediterrània un ús primitiu i cultural dels inques de l’Amèrica Llatina. Primerament treballa teixits amb influència precolombina, tal com s’havia produït en una zona del seu país, però trobà en els “quipus” inques els nusos que utilitzaven com a sistema comptable a falta d’escriptura. fets amb filat de llama o alpaca que es trenaven i s’acolorien. D’una corda principal sense nusos pengen altres cordes de diversos colors i mides i cada grup de nusos constitueix una informació numèrica. Silvia Japkin pren del barret fet amb pita de palmera la base per a la irradiació d’aquestes cordes nuades de colors, tot creant un maridatge entre la fibra natural i la tenyida i nuada, i mostrant-se al costat de la intuïció de Semper que al principi eren la garlanda i el nus.
Dolors Puigdemont ha treballat durant anys el dibuix de les formes toroides com a geometries tridimensionals en les seves classes de dibuix. Aquesta experiència li ha permès crear instal·lacions amb aquestes formes enteses com a camp electromagnètic o com a energia de l’univers que es comunica amb el cos físic i que el retroalimenta. Així, sorgeixen environaments a l’espai com Penjar d’un fil (2014), al Tinglado 2 de Tarragona.
Ara presenta una única instal·lació: Llit de gel, fruit del retorn a un lloc recordat de la infantesa, la casa de l’avi a la Vall d’en Bas. Un llit d’aigua, un núvol de gel, les cortines hivernals, el degoteig del sostre que es glaça en caramells sobre el llit. Filigranes de glaç, teixits de gel d’una gotera inoportuna sobre el lloc de repòs. I els arbres que l’envolten i que tapaven la muntanya ara amb trossos de soca que el rodegen. No hi falta l’ús del daurat, metàfora dels arbres vistos com a tresors. És la il·lustració d’un record que esdevé somni, d’un paisatge durant molts anys absent de la seva memòria i del seu quadern.
Per a Walter Benjamin la infància suposa un temps “auràtic” i, a vegades, amb una sola imatge o en una sola paraula d’aquell temps viscut que se’ns aparegui quan som adults hi caben tots els records de la infantesa. En aquests tres itineraris s’hi concentren bona part de les emocions de l’aura d’un temps passat que es manifesta en tota la seva puresa.
** Rykwert, Joseph, “Au commencement étaient la guirlande et le noeud”, Arquitectures Bis, novembre de 1975.
